Mig adormit i amb lleganyes matineres aprofito el matí de diumenge abans de la tempesta setmanal. M’esperen uns dies fora de casa per feina i per tant em prendré el dia d’avui amb certa calma. Fa uns dies vaig fer una conferència en un curs organitzat des de la Universitat de Barcelona que es deia Crisi i reconstrucció a l’Àfrica negra. Em van convidar sobre el conflicte del Nord al Malí. La veritat és que tot i conéixer el tema no podia considerar-m’hi un expert ni molt menys, mai m’havia interessat especialment i sobretot no en sabia massa cosa de la qüestió tuareg ja que sempre havia estat allunyada dels meus camps d’estudi, però l’oportunitat de participar al curs m’ha permés fer diverses lectures que m’han permès posar-me més o menys al dia sobre una qüestió que ha resultat molt més interessant del que suposava inicialment.
Perquè des de els anys 60 sobretot són periòdiques les revoltes dels tuaregs del Nord del Malí? Aquesta és la resposta que vaig intentar respondre fugint això si de les respostes que tracten d’explicar el conflicte en temes d’immediatesa. Aquest és un conflicte que té unes arrels molt profundes. Sense aprofundir amssa en el tema, caldria remuntar-se a l’época en que a l’Àfrica occidental hi havia estats esclavistes en que la gent del Nord realitzava “razzies punitives” amb l’objectiu de fer esclaus entre les poblacions poc o mal islamitzades del sud. Des de aquells moments, les interaccions entre la població sudanesa negra i la “blanca” del sud serà d’un cert recel. La qüestió es veurà incrementada amb l’arribada del colonialisme. La pressència efectiva dels francesos amb un tipus de control directe sobre el territori, des de l’any 1898 significarà més allunyament entre les poblacions del Nord i les sudaneses. Ara però, les frontes colonials marcaren uns límits que serien a l’orígen de les reclamacions tuareg. Les primeres revoltes no es feren esperar i l’any 1916 els francesos s’hagueren d’emprar amb força en la repressió. Però arribaren les independències i després de diversos fracassos en forma d’intents unificadors de diversos territoris que avui dia són estats diferents, aparegué una nova realitat, l’Estat malià. Unes fronteres fictícies, basades parcialment en l’antic Imperi del Malí acotaven encara molt més els territoris que havien d’ocupar els tuaregs. A partir d’aquests moments, la relació entre l’Estat malià i les comunitats tuaregs seran molt tenses. mentre uns reclamaran més quotes d’autonomia per la zona Nord del país, els altres hereus d’un passat colonial francès, centralista i unificador no voldran cedir ni una mica les seves quotes de poder en unes regions del país que se senten profundament oblidades per la capital, Bamako.
Mentre les tensions creixen, els tuaregs continuaran movent-se per la seva regió natural, el Sàhara, amb els diferents passaports que necessitin per passar d’un costat a l’altra de les fronteres. Una lliçó de pragmatisme davant la inoperància d’uns estats que els veuen com un problema.
Avui és 10 d’abril i a Barcelona hi ha una consulta sobre la independència. Casualitat o no, aquest matí m’he sentit aprop de les reclamacions tuaregs. No estava previst…
