“A mi no me vuelves a ver”. Aquesta frase és la que va dir una noia que es va creuar amb mi ahir al carrer Elisabeths. Què devia passar? Des de el moment en que vaig sentir-la em vaig encuriosir per la qüestió. Es qui s’ha devia enfadar amb la seva parella? Potser fins i tot n’estava farta d’ell o ella i havia decidit trancar la relació? Potser li estava dient en el seu cap després d’una jornada de feina insofrible? Potser era el seu pare o la seva mare? O algun dels seus germans amb qui s’ha barallat per la divisió de l’herència familiar? La veritat és que no en tinc ni idea del que passava, malgrat el mig segon en que vaig veure la noia, feia mala cara.
M’encanta pensar sobre coses que tan sols passen per la meva vida durant un instant, sense saber-ne res més del que la inmediatessa em proporciona, com si davant d’una novela d’Ian Mc Ewan es tractés. Aquestes noveles en que una petita cosa, un petit esdeveniment canvia, sovint tràgicament, el curs dels esdeveniments. Espero que a la noia, li acabi anant millor.
Hi ha gent de moltes menes. Si, això ho tinc clar, ja fa temps que no em mamo el dit i ja ho he entés a base de bofetades. Però hi ha menes de gent que no haurien de deixar anar soles pel carrer… En conec unes quantes d’aquestes. Unes les conec força, hi convisc cada dia del món però no entrare en detalls per no ferir susceptibilitats, d’altres me les trobo cada dia. Són gent que formen part de la meva quotidianeïtat, malgrat jo no els he escollit. Si hagués pogut escollir segurament no hi serien, però bé, la realitat és la que és i em toca lluitar-hi. Algunes d’aquestes persones semblen pseudopsicòpates en potència. Avui per exemple, als ferrocarrils de la generalitat, tornant de la feina. Estava asentat, al costat del passadís. Els seients, els de sempre, són força incòmodes i m’he posat una mica de costat, amb un peu al mig del passadís. No molestava a ningú. De sobte una aturada, puja gent, no massa, un parell de persones. Entre elles, Ella. Ella, ha vingut per darrera meu sense que la veiés, sense ni tan sols intuïr-la i de sobte he notat la seva presència, pel seu dit índex fent presió sobre el meu peu. L’ha pressionat, l’ha apartat a poc a poc, perquè me’n adonés, i tot això mentre em mirava amb aquella cara de psicòpata i com dient “Que no ho veus que em molestes?”. La veritat és que no, no l’havia vista, si l’hagués vist m’hauria enretirat, educadament i sobretot no hauria fet com Ella, la psicòpata amb ganes de tocar els nassos a tothom (però més concretament a mi). Si, suposo que avui em deu haver tocat. Pobre del desgraciat que la trobi demà…
Si, novetat! Marxem al Malí! Aquest estiu anirem a Malí. No era el pla previst, havien d’anar a USA i Canadà, però hi ha hagut canvi de plans.M’encanten els canvis de plans com aquest… No és que no em vingués de gust la proposta anterior, però si haig de dir que anar un cop més al Malí és la més bona de les notícies i em fa estar feliç. Retrobar-me amb amics, paisatges, és la cosa que més content em fa estar en aquests moments!
Estic preparant una xerrada sobre Malí que haig de fer i m’he tornat a emocionar, m’he tornat a sentir amb ganes de fer noves coses, o millor, d’agafar-les allà on les vaig deixar ja fa massa temps.
Fa temps que no escric res, la inconstància de sempre… Crec que no sóc l’únic, oi? En el meu cas és una de les patologies cròniques que arrossego. Els meus pares van decidir marcar el meu ADN amb unes característiques que abarquen desde una predisposició especial a patir de gota, a la incontinencia verbal tot passant per la meva irregularitat endèmica en tot allò que començo. Serà així doncs que no és tan sols una qüestió meva això de no acabar un percentatge elevat de les coses que començo? La meva vida està plena de coses inacabades: projectes, somnis, feines, històries i una llista infinita de coses més que no seria capaç d’acabar per aquesta mateixa incapacitat meva d’acabar les coses…
Perdó, ara que ho recordo quan era petit vaig acabar una cosa. Si, un dibuix, d’un cavall i un príncep. EM vaig inspirar en un llibre que tenia a casa, i jo devia fer primer o segon d’EGB. Era el millor dibuix de la classe, el més maco (no ho acabo d’entendre perquè jo no dibuixo bé, aquest do el té el meu germà, però un altre dia us en parlo), el més ben acabat. La professora em va felicitar, en un primer moment em va alegrar molt la felicitació, però la cosa es va torçar, em van fer anar classe per classe ensenyant aquell dibuix. Suposo que ho devien fer per animar-me i fer-me saber que les coses ben fetes tenen una recompensa però a mi allò em va causar un petit trauma. No ho podia soportar, anar classe per classe ensenyant el meu dibuix, essent el centre d’atenció, estant incòmode. I a partir d’aquell moment que seria el proper? Tractar de fer-ne un de millor? Superor l’anterior quan ni tan sols sabia molt bé com m’havia sortit aquell tant bé? Crec que aquell dia vaig decidir que era molt millor no fer massa bé les coses, no ser el primer a acabar-les i fins i tot molt millor si les deixava incompletes. La gent deixa d’esperar tant de tu…
Si, al meu barri hi passen cosess… estranyes. Deixant de banda que la setmana passada van detenir al costat del meu portal a sis pressumptes terroristes islamistes que sembla que tenien intenció d’atemptar contra el transport públic… deixant de banda que a la pastisseria on van agafar un dels caps de la suposada cèlula islamista, hi he anat força sovint i que els fills del senyor empresonat són molt agradables… Deixant de banda tot això, al meu barri hi passen coses molt estranyes. Els meus veïns paquistanesos, no sé mai si son dos o dues dotzenes. El pis és compartit, fins aquí cap problema. (strictus sensus, jo també el comparteixo amb la meva parella), el problema és que no sé mai a qui saludo, hi ha algunes cares que em sonen, però sovint em creuo amb d’altres als que no he vist mai. Si a això li sumem que a més dels paquistanesos també comparteixen pis amb ells unes romaneses (aquí tampoc precisar el nombre, però mñes d’una segur) podreu entendre les meves dificultats per intentar establir vincle veinals.
Per si això no fos suficientment curiós, us explico la meva experiència l’altre dia de bon mati. A les set del matí surto de casa com cada dia, direcció als ferrocarrils, però arribant a la part superior de la Rambla del Raval, a una cabina telefònica, vaig veure alguna cosa que em va cridar l’atenció. Vaig girar el cap. Hi havia un senyor, ben vestit, amb americana, però la peculiaritat del que feia venia donada pel fet que tapava el micròfon del telèfon amb un mocador verd i es tapava el nas com per dissimular la veu. I just en aquell moment, quan passava jo pel davant sento que diu ” I si no entra en razón tendrá que atenerse a las consecuencias…”. No m’ho podia creure, estava perplex! Era una amenaça? Una extorsió? Vaig mirar a costat i costat per si hi havia algú més, per si veia la policia, però tampoc sabia massa bé què havia de fer. I si ho havia sentit malament? I si estava encostipat i no volia contaminar-se pels virus del telèfon? Com diuen els meus alumnes “Va a ser que no…”. El fet és que vaig decidir continuar vist que no hi havia ningú pel carrer a aquelles hores i fer com si ho hagués somiat…
Els mapes sempre m’han fascinat. Serà per això que m’agrada observar-los minuciosament. Els mapes més enllà de donar informació sobre un lloc concret, expliquen històries. Suposo que és aquesta la vessant que més m’interessa. No tant allò que diuen com allò que no diuen, allò que s’ha d’intuïr, allò que tan sols insinuen amb subtils línies. Els mapes antics són els millors. Em puc passar hores observant allò que volia dir-nos qui el va traçar. Els mapes més antics el feien cartògrafs que no disposaven de les modernes eines amb que avui comptem. Les seves fotografies aèrees eren els testimonis dels mariners a la tasca de qualsevol port del món. Les històries que ell en rebia conformaven a poc a poc, sense presses, després dels contrastos de rigor, el mapa definitiu. Aquells pels que els reis i grans personatges eren capaços de pagar grans fortunes totalment fora de mida.
Avui he posat entre els meus links el que us poso a continuació.
És un bloc escrit en anglès, en que es comenten mapes estranys que l’autor va trobant per la xarxa. És interessant, si us heu perdut, potser trobareu un mapa per tornar a bon port…
Avui llegia a la premsa els vincles de Jorge Luis Borges amb internet. És a dir, se’l podria considerar com el primer que va pensar internet. De fet, potser si… Sempre m’han fascinat les seves narracions, els seus mons, les seves idees. Entre totes elles, la que rep el nom de ”La biblioteca de Babel” sempre m’ha semblat impressionant. Una biblioteca que ho conté tot, en que no existeix res que s’hagi escrit al món. Un exemplar de “El Quixot” en que hi hagi un error tipogràfic, en que hi hagi dos errors tipogràfics, tres errors… i aixi fins a l’infinit. Potser això si que és internet. Us poso un fragment del text per reflexionar-hi.
“De esas premisas incontrovertibles dedujo que la Biblioteca es total y que sus anaqueles registran todas las posibles combinaciones de los veintitantos símbolos ortográficos (número, aunque vastísimo, no infinito) o sea todo lo que es dable expresar: en todos los idiomas(…) Cuando se proclamó que la Biblioteca abarcaba todos los libros, la primera impresión fue de extravagante felicidad. Todos los hombres se sintieron señores de un tesoro intacto y secreto. No había problema personal o mundial cuya elocuente solución no existiera: en algún hexágono”.
us vaig prometre que us en diria alguna cosa quan estigués a les llibreries. Doncs bé, ja és aquí, el més que recomanable llibre de l’amic Jordi Tomàs ja és al carrer. Es diu “Un cor aixanti” i l’ha editat Proa. Us passo el link de l’editorial per tal que hi doneu un cop d’ull i us animeu a comprar-la. No us en penedireu!
Avui és un dia especial! La meva germana està embarassada, ens ho ha dit avui als germans i és clar, ens hem emocionat una miqueta. És el primer embaràs dels germans! Ho hem celebrat amb un fantàstic àpat de la mama, que com sempre, s’ha passat més del compte amb el menjar. Em fa tanta il·lusió ser tiet… Ho vaig ser durant uns anys, no massa de l’Enric, el nebot de la Mireia. I la veritat és que m’encantava. Però és el que passa amb això de ser tiet “consorte”, que quan s’acaba la relació s’acaba el ser tiet… Això del parentiu és fascinant, al malí, com a moltes altres parts de l’Àfrica occidental existeix un tipus de parentiu al que els antropòlegs hi van posar el nom de “parenté à plaisenterie” o “parentiu de broma”. Mitjançant una sèrie de lligams amb tradició històrica, moltes famílies de l’Àfrica occidental estan lligades per un lligam familiar estret, en que tot està permés sense que l’altre acabi per emprenyar-se. Així, en el cas del Mali, pot havier-hi dues persones, una de la familia Keyta i l’altre de la Konaré que no es coneguin de res. De sobte un d’ells, que sap que l’altre es diu Konaré de cognom, el llença a un riu per fer-li una broma. Quan l’altre emprenyat, s’aixeca i se’n va cap a l’altre per demanar-li explicacions -en el millor dels casos-, l’altre li recorda que ell és un Keyta, llinatge de reis i que els Konaré en són els vassalls. I el comença a anomenar “esclau” i tots dos riuen malgrat, això si, un és força més mullat que l’altre. Aquest parentiu fictici, de broma, serveix en molts casos, per alliberar tensions entre famílies des de fa moltes generacions i prevenir enfrontaments de caràcter ètnic. En el cas del Malí, cal anar sempre preparat i sobretot, no dir-te Coulibaly, doncs amb aquests totes les families s’hi poden ficar, doncs tenen el que s’anomena Sanakouya. Pobrets Coulibaly…
Si, novetat! Marxem al Malí! Aquest estiu anirem a Malí. No era el pla previst, havien d’anar a USA i Canadà, però hi ha hagut canvi de plans.M’encanten els canvis de plans com aquest… No és que no em vingués de gust la proposta anterior, però si haig de dir que anar un cop més al Malí és la més bona de les notícies i em fa estar feliç. Retrobar-me amb amics, paisatges, és la cosa que més content em fa estar en aquests moments!
