72 anys de retard i una carta perduda.

Ahir em va cridar l’atenció, mentre navegava sense rumb per internet, el títol d’una notícia. Era una carta d’una noia nordamericana al seu xicot que era al front durant la II Guerra Mundial i que va arribar  amb 72 anys de retard a la seva destinació. Altres vegades havia llegit coses similars. Històries de cartes que no arribaven mai, d’altres que es trobaven després de molts anys perdudes al llimb de les cartes perdudes on havien passat dècades voltant d’una banda a l’altre fins que algun funcionari decidia que potser calia reactivar aquella carta enviada en un sobre potser ja groguenc molt de temps abans. I tot i haver llegit coses similars, aquesta vegada no em deixa indiferent i em dona en què pensar. Porto des de ahir pensant-hi sense donar massa treva a la meva imaginació.

I per aquelles coses de la casualitat, aquest matí escolto a la ràdio una notícia que m’ho recorda: arriba al servei de correus una postal la direcció a la que va dirigida és un nínxol d’un cementiri. Uns amics que estan de vacances, li envien una postal a un amic ja mort per fer-li saber on són i sobretot que han pensat en ell. La postal cau en mans d’unes funcionàries a les que sorprèn la notícia, compren unes flors i van a portar la postal a un nínxol. Ara sóc jo que imagino que fins i tot, més enllà de deixar-la, potser fins i tot van llegir-la en veu alta…

En una època en que ja gairebé no es reben cartes a casa, en que gairebé no s’escriuen cartes a ningú, un troba a faltar esperar la carta que sap que ha d’arribar o millor encara: sorprendre’s per l’arribada de la inesperada. Fa més o menys trenta anys, jo en vaig rebre una d’aquestes. Una que venia en un sobre molt elegant que la identificava pel membret, com a vinguda de França. Qui escrivia la carta de la seva pròpia mà era François Mitterrand i escrivia a un nen, que era jo, alegrant-se que algú com jo, hagués decidit enviar una carta escrita en francès al President de la República de França.  No em pregunteu perquè carai vaig decidir allò i no enviar-li a algun jugador de futbol o a algú per l’estil, però sigui com sigui el cas és que aquella carta em va fer molta il·lusió. La vaig ensenyar als meus pares, la vaig ensenyar a l’escola, als meus companys de classe i també als meus amics del barri. Suposo que va ser en aquest anar i venir de la carta, va ser que ella va decidir desaparèixer del mapa. No la vaig tornar a veure. M’he passat la vida pensant que algun dia apareixeria entre les coses dels meus pares, entre algun dels llibres de casa seva però el dia no arriba. Us imagineu el que significa la pèrdua d’un document com aquest per a mi que sóc historiador? Una veritable catàstrofe per simplificar. Em queda però una esperança. Una il·lusió pot ser una mica infantil a la que m’hi ha portat la ràdio aquest matí… Que un dia llunyà, potser d’aquí a 72 anys algú la trobi entre un llibre o una enciclopèdia reciclada i decideixi portarme-la allà on jo sigui i qui sap si potser aleshores, amb una mica de sort, que me la llegeixi en veu alta. Tan sols pel plaer de saber que algú l’ha trobada.

Els aplaudiments que no eren per a mi però no m’importava.

Fa uns pocs mesos em van convidar a donar una xerrada sobre la història del Malí i com acostumo a fer si disposo del temps per preparar-ho i anar-hi, vaig dir que si. Aquest cop però hi havia una cosa diferent a la de les altres vegades en que això havia succeït: el públic. A mi sempre m’havien convidat a fer xerrades sobre diferents aspectes del país africà en diferents tipus d’entitats: llibreries, ateneus, associacions, universitats… Era pel que estava preparat. Però quan vaig rebre aquella trucada i la persona que em va parlar a l’altre costat del telèfon es presentà com a president d’una associació de malians d’Osona, vaig veure que les coses, aquell cop, anirien diferents. Qui volia que fes aquella xerrada un dissabte al matí era una associació de malians d’Osona i es posaven en contacte amb mi per anar a Vic en la celebració del dia de la independència del país. I si, el públic, seria majoritàriament malià… M’ha tocat fer coses estranyes a la meva vida però parlar de la seva pròpia cultura, de la seva pròpia història a un grup de malians no m’havia passat mai. Però, després de pensar-ho una mica, la idea em va semblar fantàstica així que tan sols calia pensar sobre què parlar. I vaig pensar que voilia parlar d’uns quants “moments estel·lars” de la història del Malí, tot parafrasejant a Zweig. Volia tornar a posar en contacte a gent que feia anys que havien sortit del seu país amb la seva pròpia història, la dels seus ancestres i sobretot fer-los saber que hi havia gent a casa nostra a qui la seva cultura i la seva història els semblava quelcom d’excepcional. Així doncs m’ho vaig prendre com un petit homenatge.

Va ser fascinant. Es va produïr una cosa que no m’havia passat mai. Tot i ser jo qui en principi parlava i comentava sobre el seu país, jo era alhora un espectador més de l’espectacle que es produïa uns metres al meu davant, just al darrera de les cadires de les autoritats (alcaldes, polítics, el cònsul de Malí a Barcelona…). Allà hi eren tots els malians convocats a un acte que duraria tot el dia i del que la part més ensopida seria segur la meva xerrada. Allà hi havia homes, dones carregades amb criatures, nens de totes les edats, algunes que altres famílies que havien adoptat a nens del Malí, dones que anaven i venien preparant el dinar que ens donarien més tard, nens que ploraven, altres que corrien… Al meu davant tot un espectacle de colors, de gent atenta, d’altra que mantenia les seves converses absolutament alienes a allò que jo deia… No m’importava perquè era jo qui millor ho passava entre aquella gent que reia, que escoltava a estones i que sobretot aplaudia. Però no us penseu: no m’aplaudien a mi… Aplaudien cada vegada que sentien que jo esmentava a qualsevol personatge històric que ells reconeixien en les meves paraules. Probablement a tota aquella gent no els havien parlat de Sumaoro Kanté, de Sundjata Keita, del Kankou Moussa, des de que anaven a escola molt de temps enrere. Mai m’havien interromput tantes vegades i mai m’havia importat tan poc com aquell dia.

Després vingueren les felicitacions i les salutacions amb les autoritats, que no m’interessaven gaire (sigui dit de pas), el dinar fet per les dones (que es sorprenien pel fet que jo m’interessés pel com ho feien), que evidentment estava espectacular i les cançons i el ball. No hi ha festa sense ball i cançons. En això no som tan diferents… Tambors i veus en directe que per un moment, si tancaves els ulls, et feien pensar en nits de calor a Bamako, Ségou o Timbuctú. Us deixo un petit vídeo per tal que ho jutgeu vosaltres mateixos…

De Grècia i el cant de sirenes que no em deixa dormir.

Darrerament tan sols penso en grec. Bé, m’explicaré una mica… En primer lloc, no parlo ni llegeixo grec (ni clàssic ni modern) així que això de que “penso en grec” és tan sols una manera de parlar…

Tothom que em coneix sap que sempre he estat un enamorat del continent africà i que he dedicat bona part de la meva biografia personal a intentar entendre una mica allò que passava a petites parts del continent. Però Grècia… Grècia sempre ha estat allà! Ja des de ben petits ens en parlaven i ens deien que eren les nostres arrels amb més o menys encert i en el millor dels casos acabàvem anant a Empúries a visitar unes restes que difícilment diuen res a uns nois de curta edat.

No puc dir que Grècia va tornar a estar present a la meva vida fins a la Universitat. Els grecs i tot allò grec m’interessava en gran mesura però no podia dir el mateix de les avorrides classes d’història antiga amb les que vaig topar. Bé de fet, les classes no eren les culpables, més aviat els professors i les professores. S’entestaven a presentar-nos la història de Grècia, Roma o Egipte com un seguit d’apartats estancs que duien títols tan suggerents com “L’agricultura a Grècia”. Així, que igual que Roma, Grècia va passar a ser allò que havia d’estudiar de manera mecànica per aprovar una assignatura que, dit sigui de pas, va ser la darrera de la carrera a aprovar. El problema era l’interès amb que jo estava predisposat cap aquelles classes. No hi havia res que em cridés l’atenció així que tot va acabar arraconat en un calaix que de ben segur tornaria a trigar a ser obert.

Va ser a través d’Egipte que vaig tornar a Grècia. Vaig trobar un professor, que em va fer entendre que les coses, quan s’expliquen des de la passió, entren millor. A ell li dec molt del que sóc.  Gràcies a ell vaig llegir a Heròdot, que evidentment parlava d’Egipte. I gràcies a ell també vaig conèixer a un altre savi, Martin G. Bernal, que deia que les arrels de la civilització clàssica no eren a Grècia sinó a Egipte i que els grecs ho havien après tot d’ells. I el temps va anar passant i Grècia sempre era allà, com una Ítaca a la que sempre acabar tornant, per una o altra raó. En els darrers anys, hi he pogut viatjar però sobretot l’he llegit molt. He llegit a clàssics del seu pensament, de la seva literatura, a viatgers que ens explicaven com són les seves gents i els seus paisatges, a poetes que creaven entre oliveres que arriben fins al mar, als que ens expliquen els desastres que pateixen des de fa anys uns grecs farts d’economistes i polítics maldestres, sobre els que arriben a les seves costes cercant un futur millor…

Els darrers dies estic llegint a Lawrence Durrell i la seva meravellosa trilogia de les illes gregues que ell tant bé coneixia. He començat per Corfú i “La celda de Próspero”. Realment els anys 30 i principis dels 40 les illes gregues devien ser un paradís a la terra, a la que no es resistien joves britànics cercant territoris verges, i que pel que transmeten a les seves obres estava molt allunyada de la imatge de les illes que en tenim avui dia. I uns joves Durrell i la seva dona en van gaudir com ningú…

“Causalidad es este piso divisorio que cae cada mañana cuando estoy de vuelta en las rocas tibias, tendido con la cara a menos de un palmo del Jónico oscuro. Pasamos toda la mañana tirados junto al Santuario de ladrillos de San Arsenio, arrojando cerezas al estanque, dos brazas de agua clara hasta el fondo arenoso donde quedan como gotas de sangre. N. va en su busca como una nutria y las trae entre los labios. El Santuario es nuestra piscina privada; cuatro macizos de cipreses, profundos bordes bien cortados para zambullirse en dos brazas de agua azul, y un suelo de guijarros limpios. Una vez, después de una tormenta, un icono de San Arsenio fue hallado aquí por un pescador llamado Manoli, que construyó el santuario de argamasa roja para alojarlo. La lamparita está siempre llena de aceite dulce ahora, porque San Arsenio guarda nuestros baños.”

Durrell, L. “La celda de Próspero”

No tinc la força de voluntat d’Ulisses i crec que no costarà massa deixar-me entabanar pel cant de sirenes que venen de Grècia i em criden a tornar a les seves terres. Serà la proximitat de l’estiu…

D’avis i àvies.

Hi ha dies que un sap que les coses que ha fet, les que ha pensat, dit o imaginat estan bé. Ahir per a mi va ser un dia d’aquests. Fa temps vaig imaginar un dia en que els meus alumnes poguessin compartir coses amb els seus avis (però també amb els dels seus companys) més enllà de l’àmbit purament personal al que estan acostumats a veure’ls. Suposo que cadascú té les seves dèries i que un alimenta les seves projeccions, tot sovint, de les seves pròpies mancances. Per raons diverses que ara no venen al cas, jo mai vaig poder parlar massa amb els meus avis. Si que vaig coincidir en el temps i l’espai comú que eren les trobades familiars però mai vaig poder parlar amb ells de coses massa transcendentals per les que potser m’haurien anat bé els seus consells. Així que aquesta sempre ha estat una idea que em voltava pel cap i que havia anat compartint amb amics i companys de feina, però sempre sorgia algun que altra entrebanc i mai hi havia oportunitat.

Sempre he pensat, que els avis i les àvies juguen un paper fonamental en la transmissió de determinats tipus de coneixements. Els adolescents sovint s’allunyen dels seus pares però acostumen a mantenir una relació diferent amb els avis. Els avis es poden permetre allò que  un com a pare o mare no pot acceptar. Les àvies i els avis són aquells a qui els seus néts que els han vist sempre al seu costat fessin el que fessin i aquests, que ho saben i tenen al seu favor l’experiència, s’atreveixen a dir-los coses que segurament causarien rebuig si el transmissor fos un pare o una mare.

Bé el cas és que ahir vam organitzar allò que havíem imaginat amb alguns companys fa un temps: una trobada d’alumnes de 4t d’ESO (15-16 anys) amb avis i àvies. La proposta i l’excusa? Que parlessin amb els avis que poguessin venir sobre quines eren les decisions preses a les seves vides i com les havien encarat. Una excusa com qualsevol altra per tal que els avis s’envoltessin d’adolescents en grups no massa nombrosos i expliquessin qui eren, a què s’havien dedicat, què era el més important que havien fet a les seves vides, com han canviat els temps… En pocs minuts es va trencar la situació de desconcert inicial i sense massa pautes els uns es van anar amotllant als altres. Uns seien i els nois i noies els envoltaven, alguns altres se sentien més còmodes fent petits grups d’avis que anaven responent les preguntes que els plantejaven, hi havia néts que miraven els seus avis sorpresos de les coses que explicaven i que probablement no haurien sabut mai si no hagués existit aquell dia, i àvies que es miraven a nétes que s’han fet grans i responsables i escolten atentament a unes àvies que ahir eren les protagonistes. Una àvia que havia estat professora els renya perquè no llegeixen els diaris i un altre els parla de les seves peripècies creuant l’Àfrica amb una “impala”. Una mica més enllà un els parla dels seus temps de pagès de sol a sol i un altre de la passió a la que ha dedicat la seva vida: l’arquitectura.  I jo passejant de grup a grup, tenint la sensació que allò que hi havia allà mateix, davant dels meus ulls era una veritable biblioteca de la paraula dita. Un lloc on les distàncies es fan mínimes i generacions llunyanes, es reconeixen. I una mica més enllà… Una mica més enllà, s’acaba el temps i tothom està content de l’experiència viscuda perquè saben que ha estat única i qui sap si irrepetible.

D’innovacions educatives i seguir caminant.

No paro de llegir a les xarxes socials notícies sobre propostes d’innovacions en el sector educatiu que em sembla que ens fan perdre la perspectiva. Sempre he estat a favor d’incorporar a l’educació tot allò que faci que els nostres alumnes creixin en un sentit ampli però sense perdre el nord. Llegeixo com les classes han de “gamificar-se”, se’ls hi ha de donar la volta, com s’han d’eliminar els deures, com cal eradicar les classes magistrals de les nostres aules, com hem d’aplicar en termes educatius allò que ens diuen des de un país tant diferent al nostre com és Finlàndia i moltes altres coses més. Veig amb sorpresa l’aparició de gent que defensa a ultrança un model o un altre i a mi em sembla que mai han estat solució dels problemes els maniqueismes, les propostes excloents. Llegia fa uns dies Gregorio Luri, crec recordar que a twitter, que com més propostes de canvis educatius veia a l’actualitat, ell més creia en l’escolàstica. Crec que era una exageració però entenc el sentit perquè jo també tinc la sensació que qui educa avui dia en la idea que el raonament però també la memòria és important, qui creu en que les classes poden ser també magistrals, qui defensa que en la lectura de clàssics els nostres alumnes poden aprendre moltes coses, qui defensa que no cal rebaixar els nivells d’exigència generals dels nostres alumnes perquè són molt més capaços del que sovint tots plegats pensem, és sovint vist com un heretge a qui cal perseguir.

Crec sincerament que hi ha moltes d’aquestes propostes que parlen de canvi de paradigma que són simplement una fugida endavant, una espècie d’actualització de la premisa lampedusiana , aquella que deia que “cal que tot canviï per tal que tot continuï igual”.

No crec que la solució sigui en l’arraconament de propostes que no ens agraden i la defensa aferrissada d’altres que ens semblen la panacea a tots els mals dels nostres sistemes educatius. Hi ha professors innovadors a les seves aules absolutament genials i d’altres que amaguen en aquesta innovació la mediocritat. I observo a d’altres que fan de les seves classes magistrals el seu hàbitat natural en el que es mouen amb absoluta fluïdesa i als que els seus alumnes adoren i consideren els millors professors possibles.

I em pregunto si les respostes a moltes de les preguntes que no aconseguim respondre no deuen ser en aquell punt intermig en que conflueixen unes i altres propostes, així que modestament continuaré fent les meves classes com sempre: incorporant tot allò que crec que pugui ajudar als alumnes a seguir creixent i sobretot ajudant-los a pensar i fer-se bones preguntes.

 

Una trobada inesperada i desesperada

No en sé massa coses d’ell. Tan sols que aquest matí de divendres sant m’hi he creuat quan he sortit al carrer. S’ha dirigit a mi demanant-me si parlava anglès. Quan he contestat que una mica, m’ha començat a explicar la seva història. Que es diu Danny, que és de Ghana, que va arribar en una barca fins a Andalusia després d’haver atravessat el desert, que no té feina, ni diners, ni papers però que (coses d’aquest país) ja té un deute de la casa on dorm a Terrassa, de 180€. Que es passa el dia intentant trobar una solució a la seva situació però que no sap com fer-s’ho, que necessitava de la meva ajuda. Que si no fos per la gent bona que troba pel carrer probablement ja seria mort, que li feia molta vergonya haver de demanar ajuda (i se li notava a cada paraula l’esforç). La veu li tremolava, els ulls entelats per les llàgrimes i jo sense saber massa bé què fer. Li he ofert allò que podia i una estona de companyia. Ens hem acomiadat al cap d’una bona estona ell dient-me que Déu em beneís i jo desitjant-li tota la sort que pugui necessitar.

Ara penso en moltes coses. Totes i cadascuna d’elles amuntegades les unes sobre les altres. Si el que he fet era l’únic que podia fer? Si és just que gent que intenta tenir una vida millor no tinguin l’oportunitat com a mínim d’intentar-ho. Em pregunta també què deu ser estar tan lluny de casa teva i no tenir res, ni tan sols referents, saber que ets gairebé un apestat, que ni tan sols ets “legal” per a molts, que la teva única alternativa sigui vagarejar pels carrers d’una gran ciutat intentant buscar-te la vida sense que a gairebé ningú li importi la teva presència, sense gairebé ni existir. I l’única cosa quecabo pensant és que la desesperació deu ser quelcom semblant a això.

Un retorn.

Fa un temps que no escric massa en aquest espai. La veritat és que darrerament no he tingut massa temps per dedicar-hi. La vida et canvia molt quan tens un fill/a. La meva filla es diu Aina i ara té tot just set mesos (encara no). El temps que abans podia dedicar a “les meves coses”, ara miro de dedicar-lo a ella per mirar de compensar totes aquelles hores d’absència laboral. 

A les darreres setmanes he estat atrafegat entre correccions, xerrades i les presentacions (Vilafranca i Barcelona) del llibre del bon amic Jordi Tomàs.  Deixeu-me que us en faci cinc cèntims… Val la pena (el llibre, vull dir). 

El títol és “El mar dels traïdors” i és una novel·la d’aventures. L’acció se situa l’any 1864. Un jove acabat de llicenciar en medicina troba la seva primera feina en un bergantí que participa de l’anomenat “comerç triangular”. Quan el jove arriba al continent africà i recullen la mercaderia que hauràn de portar fins a Amèrica, el protagonista no s’ho pot creure… es tracta d’esclaus africans! A partir d’aquest moment , comença l’aventura a bord del vaixell. 

La particularitat de l’argument, rau en el fet que els protagonistes de la història són catalans. A ningú li hauria de cridar l’atenció que els catalans també fossin partíceps de la tracta d’esclaus. Una part de la burgesia industrial catalana del segle XIX va poder finançar els seus pròspers negocis gràcies a tan lucratiu negoci, encara que la dimensió moral d’aquest, com a mínim, fos dubtosa. Però això importava a poca gent. Els Biada, Vidal-Quadras,Güell, López y López (entre molts d’altres) eren vistos per la societat catalana de l’època com a grans personatges que engrandien les seves ciutats, els seus pobles, Catalunya i Espanya, tot fent grans obres de caritat que d’alguna manera perseguien netejar les pròpies consciències. 

La lectura del llibre de Jordi Tomàs és imprescindible per saber més sobre el nostre propi passat, el d’un poble català que també té els seus propis fantasmes.

De moment, ningú no ha demant perdó…

El Malí i la qüestió del Nord.

Aquest document, va ser el guió que vaig escriure per la xerrada que vaig fer, gairebé de forma premonitòria, fa uns mesos al Seminari “Crisi i reconstrucció a l’Àfrica negra” (4-15 d’Abril de 2011).

No és mèrit meu el fet d’avançar-me a la temàtica, ja que  si no recordo malament va ser en Ferran Iniesta qui em va demanar de parlar sobre el tema.

Vagi per endavant que no sóc un expert en la qüestió tuareg, però si que coneixo força el país així que si aquest text (insisteixo el guió i per tant gens el·laborat) pot servir per explicar una mica més el que està passant al país, doncs el dono per ben utilitzat…

Que el seny porti als malians als camins de la pau.

JB

El Malí i la qüestió del nord del país.

El que des de fa més de 50 anys coneixem amb el nom del Malí és un país meravellós que ens ha deixat testimonis del seu llegat increïble  al llarg del temps. La història sovint és capritxosa i el que ahir eren grans imperis que dominaven bona part de l’Àfrica occidental, avui s’han vist convertits en territoris que fruit de la seva pròpia història i de la inestimable col·laboració colonial s’han convertit en caricatures del que arribaren a ser al passat.

Avui tractarem de posar sobre la taula en un recorregut linial quines han estat les dificultats històriques i actuals de l’Estat malià envers el que eufemísticament s’ha anat denominant com “la qüestió del Nord” i que fa referència a les periòdiques tensions entre comunitats tuaregs i l’Estat malià que es venen reproduint des de principis dels anys 60 en aquest país del Sahel.

Intentarem veure però que al darrera del reduccionisme habitual que intenta explicar el conflicte en termes d’immediatesa hi ha unes tensions que ja fa segles que duren.

Tal i com ens diuen alguns autors aquestes topades tenen a veure amb la diversitat d’un país que té a les seves fronteres pobles que són oposats en moltes qüestions, fonamentalment un Nord blanc que històricament i culturament ha estat aïllat dels seus veïns negres del sud.

Des de l’accès a la independència tots i cadascun dels cinc presidents que ha tingut el país han tingut la seva dosis de problemes amb els rebels del Nord, els indòmits tuaregs.

Dades bàsiques :

. País semiàrid del  sud del sàhara

. Superfície 1240000 km2 (aprox 2,5 vegades Espanya)Frontera amb 7 paísos diferents (Argèlia, Níger, Burkina, Costa d’Ivpri, Senegal, Guinea, Mauritània.

. Riu ppal: Níger

. Bamako “el caimà dels pantans” en bàmbara.

. Aprox. 12 milions habitants (menys d’un 10% són tuaregs)

. 500$ per càpita anuals

. Economia: agricultura,cotó, or (Malí és el tercer productor mundial d’or, però no disposa dels recursos necessaris per explotar-los. Aquesta extracció, no suposa però un increment del seu nivell de vida. Destinen un 94% de la producció a l’exportació).

. Sud “molt més” desenvolupat que no pas el Nord

La paradoxa del país:

–       Model de democratització

  • Procés pacífic
  • Transparent

–       Apareix a tots els rànquings de paísos més corruptes del món

No sembla casual que quan els politòlegs ens parlen d’estats “fràgils” o fins i tot “fallits” acostumen a donar exemples africans, potser sense parar-se a pensar massa que sovint els estats africans en surten tan malparats per l’aplicació d’uns models democràtics, que han funcionat parcialment a Occident però que són lluny de la realitat del sud del Sàhara. Com ens diu Iniesta, “l’Estat de tall modern és una pèssima eina per la gestió política dels pobles africans”.

Un  breu recorregut històric

Si fem un repàs ràpid per la història del Malí veurem que com comentàvem anteriorment estem parlant d’un territori amb un passat important.

Entre els segles VIII i XI de la nostra era, trobarem el desenvolupament de l’Imperi de Ghana que ocuparia el sud-est de l’actual Mauritània i el territori del Malí, un imperi designat així de “Ghana” pels propis europeus que utilitzaren la designació del propi rei (Ghan= rei guerrer).

El mateix territori passà a designar-se des de el s.XI com Imperi del Malí i que arribava fins al nord de Guinea. Es tractava d’un estat caracteritzat per la generositat dels seus propis governants. Destaquen d’aquest període el gran Sundjata Keita que controlà les ciutats de Djenné i Timbouctou, així com la generositat del gran Kankou Moussa que aconseguí fer baixar la cotització europea de l’or gràcies a la seva generositat repartint or mentre feia el seu peregrinatge a la Meca.

Els musulmans del nord del continent, àrabs i berebers van designar aquesta zona que nosaltres anomenem el Sahel com a “Bilâd al Sudan” literalment “País dels negres” i hi reconeixien en aquest territori una realitat geopolítica ja contrastada pels propis cronistes  musulmans a partir dels segles  IX i X de la nostra era. En feien referència com a un territori la principal riquesa del qual era l’extracció d’or, el mateix que serà redistribuit posteriorment pel Kankou Moussa.

El que avui dia anomenem com a paísos sahelians, tal i com ens diu Iniesta, “ho són tan sols parcialment en les seves parts centrals o meridionals, però no les grans zones desèrtiques del nord saharià, que no són terra de negres”.

Al segle XVII comença una certa decadència per l’arribada de la tracta negrera i l’aparició dels estats esclavistes, entre els quals destacava el de Ségou.

El Sàhara sempre ha estat terra de nòmades, terra  de gents inquietes que s’han mogut en aquest àmbit de manera lliure i no sense absència de dificultats, mentre que a les regions anomenades sudaneses, les seves poblacions eren bàsicament sedentàries.  Durant gairebé tres segles, els que van fins a l’arribada de la ocupació militar per part dels francesos, les terres de la sabana es carecteritzaren per ser escenari de guerres, persecucions i pillatges  sempre amb un mateix objectiu: aconseguir fer esclaus que poder vendre després a diferents mercats.  El gran temor a les terres sudaneses de l’época serà veure aparèixer a l’horitzó caballs i o camells dels nòmades del Nord a la recerca del seu botí humà.

. Debilitament demogràfic important. En pocs segles, la cobdícia ja no tenia com a objectiu l’or sudanès sinó els seus negres.

L’arribada de la colonització es produí en una data tan significativa pels espanyols pel 1898. És l’inicic de l’etapa marcada ara ja no pel domini indirecte dels protectorats sinó pel domini directe. Els francesos arribaren aquella data i dominaren el territori fins a inicis dels anys 60 del segle XX.

A partir d’aquell moment la regió tingué noms ben diversos en funció dels interessos que tenien els francessos en aquells moments (Gran Sudan, Alt Senegal-Níger, Províncies de l’oest, Sudan francès).

Al segle XIX van començar algunes mobilitzacions socials en contra del sistema violent amb el que es nodria l’esclavatge, l’Islam sudanès no va posar en dubte l’esclavitud mateixa sinó l’arbitrarietat amb que actuaven els predadors, de tal manera que les poblacions mal o poc islamitzades seguien essent potencialment esclavitzables.  De tal manera que ben aviat es veié com perfectament viable un sistema en que hi hauria una èlit islamitzada i negra, enfront d’unes poblacions total o parcialment paganes que podien ser sotmeses, ja fos per ser esclavitzades en el propi territori, o bé per ser exportades en direcció al Nord seguint les antigues rutes caravaneres que atravessen el desert.

És així doncs curiós que veient aquesta animositat/rivalitat que hi havia entre els nòmades del Nord i els sedentaris sudanesos, les fronteres d’un país com el Malí s’estenguin més enllà de la regió sudanesa i algú les fes allargar-se en direcció nord, cap al desert, el territori hostil en que hi habitaven els enemics de sempre, els predadors. Una altra vegada els colonitzadors en varem tenir la responsabilitat.  Al contrari del que havia passat normalment en l’establiment de les fronteres colonials, en que no s’havia tingut en compte la pròpia història de les seves gents, Iniesta ens diu que la tasca d’alguns administradors colonials com Charles Monteil i Delafosse, historiadors vocacionals,  que se sentien atrets per les formacions imperials antigues, es feren escoltar i s’intentaren recuperar, com a mínim en part, les extensions de l’antic Imperi del Malí, obviant, allò que ells ja sabien: els segles de lluites, enfrontaments i hostilitats entre els habitants del Nord i els de la sabana.

La pròpia estructura colonial afavorí que les capitalitats dels seus territoris establissin un domini que deixava al marge antigues consideracions. Es van escollir en molts dels casos les capitals de forma totalment aleatòria, com en el cas malià (Bamako era un centre d’atracció demogràfic important, però una capitalitat excèntrica allunyada del centre que controlava, allunyant-se encara més de les poblacions del desert, fent créixer encara més l’escletxa entre uns i altres).  Els centres de referència del nord, les seves ciutats importants, passaràn a ser abandonats ràpidament i a convertir-se en petits centres administratius.

L’escolarització, també arribà més ràpidament a les poblacions més properes a la capital, per intentar abastir tot l’aparell colonial que s’estava organitzant amb aparença d’estat modern.

Cal no oblidar que les estructures que les autoritats colonials imposaren han estat les impulsores d’uns grups étnics sobre uns altres i la creació d’unes élits étniques, també en funció d’on instal·laren les seves capitals (Bamako-Bamana-els bambara).

Amb l’inici de la 1ª G.M. el grup tuareg dels Oullimiden començaren un seguit d’hostilitats contra els francesos. Al mes de juny de 1916 la revolta acabà esclafada amb la mort del seu capdill que havia incitat a la guerra santa contra els ocupants.

Quan l’época colonial, era a punt d’arribar a la seva fi, es visqué un esdeveniment que d’alguna manera tensionà a tots els actoprs del conflicte: autoritats colonials, tuaregs, i subsaharians.

Els francesos impulsaren la creació de la OCRS (Organisation Commune des Régions Sahariennes). Aquest projecte va néixer l’any 1951, a partir d’un article publicat a una revista francesa i que es preveia la creació d’una entitat que reunís els territoris saharians, estant aquests sota tutela francesa. Sembla evident però que va ser la mateixa França qui conscient d’assegurar-se el control dels recursos miners i estratègics del territori.

S’ha comentat moltes vegades que pogueren ser els mateixos tuaregs, els que intentaren impulsar la creació de l’OCRS, amb el suport dels francesos, per asolir així un més alt grau d’autonomia que el que tenien fins aquell moment.

El 1959 França intentà tantejar les comunitats tuaregs de les regions saharianes del Malí (7 i 8 actuals), per veure si estaven interessades a formar part d’aquest projecte. Els caps de les tribus ho refusaren de ple, igual que ho van fer poc temps després quan van ser interpelats sobre la mateixa qüestió, aquest cop, davant els representants de la República sudanesa. Davant la pregunta de si estaven per la independència que volia reclamar el Sudan, la resposta de Attaher Ag Illi, el portaveu dels caps de tribu fou clara:

França ens ha combatut a tots junts, ens ha vençut a tots, ens ha colonitzat junts. O bé ens continua colonitzant junts o bé ens dona la independència a tots plegats. La nostra separació no és imaginable.  (Pascal Baba Coulibaly, Le Mali d’Alpha oumar Konaré)

Aquesta institució tingué poc temps de vida i desaparegué després de la independència d’Algèria el 1962.

Després de la colonització

Els Estats que van acabar sorgint a l’àrea que anomenem sahariano-sudanesa no estaven instalades sobre realitats socials homogènies, ans al contrari, sobre pobles i estructures que venien marcades pels enfrontaments dels darrers segles de la seva història. L’adopció de sitemes modernitzadors per aquestes noves estructures estatals sorgides arran de les independències no foren precisament un element alliberador de les tensions històriques entre ètnies i classes històricament enfrontades.

La petjada dels francesos al país va ser molt important, però també molt interessada: van ajudar a crear tota una classe dirigent autòctona que servís per fer de mitjancers amb la resta del territori, i que van donar pas a l’entrada de gran quantitat de funcionaris de tipus mitjà i inferior en l’estructura estatal creada per la metròpoli.

Encara sota domini francès, l’any 1959, Modibo Keita, el considerat com el pare fundador de la nació maliana proposà la creació de la Federació del Malí, un intent d’integrar als territoris de Dahomey, l’Alt Volta, Senegal i Malí sota un Estat. Senegal i el Sudán francés eren una República autònoma de la comunitat francesa. Els intents unificadors tingueren poc èxit  i uns mesos després de la seva unificació (20 de juny de 1960) el somni es unitari es trencà i se separaren. La República del Malí serà la nova realitat estatal apareguda en aquest moment i Modibo Keita en serà el seu President.

Tres anys després de l’arribada de la independència de França apareixen les primeres manifestacions del descontentament tuareg.

Com diu  Mahamadou Diagouraga, des de l’accès a la independència totes les amenaces a la unitat de la República han aparegut a la regió de Kidal, una franja de territori que ocupa un 21% de l’extensió del territori nacional i que es caracteritza per ser el parent pobre en termes de desenvolupament nacional però també internacional. Tan sols algunes accions en la línia d’intentar muntar recursos hidrològics i miners i la creació d’algunes infraestructures sociosanitàries (escoles i dispensaris mèdics), marquen la diferència respecte a l’anterior règim colonial, que s’havia desinteressat totalment del Nord fins a la descoberta dels seus recursos naturals.

Tots els testimonis indiquen que la violència exercida per les forces militars del nou Estat foren totalment excessives i possiblement provocades per la manca de control sobre unes tropes que passaven llargues temporades sobre el terreny, en unes condicions realment dures.  Sembla que les accions repressives dels soldats malians sobre els poblats tuaregs inclouen  robatoris, tentaives d’aculturació, obligar els nens tamasheq a cantar en bàmbara. La rebelió va acabar el 22 de setembre de 1964 i va significar una ocupació militar definitiva del territori. Una de les conseqüències en va ser la sortida important de tuaregs en direcció a les fronteres de les veïnes Algèria o Níger.

 

La dictadura de Moussa Traoré

L’any 1968 els militars malians irromperen en la recent democràcia maliana de la mà del cop d’Estat protagonitzat per Moussa Traoré. És un militar que s’envolta “dels seus” i que entén el poder de forma autoritària. Ell mateix elaborarà una constitució feta a mida que ni tan sols respectarà. La seva llarga etapa al capdavant de l’Estat es caracteritzarà per dues constants: la corrupció i la constant repressió, que patirà en els primers moments  la Unió Socialista Sudanesa el partit de Modibo Keita i de la qual ni tan sols les allunyades terres del Nord s’en lliuraran.

No sembla casual que el mateix Modibo Keita i altres membres d’importància del seu govern acabessin els seus darrers dies al centre penitenciari de Kidal, al Nord del país.

La insensibilitat de Moussa Traoré envers les reclamacions de més autonomia per part de les comunitats amazigs va quedar clarament manifesta quan l’any 1973 després d’una sequera terrible que va arrassar a dos terços del bestiar dels nòmades, ni un sol cèntim de l’ajut internacional arribà a les poblacions del Nord, ja que Traoré utilitzà els diners per rearmar-se i causar més baixes entre els tuaregs, que eren vistos com un problema que calia erradicar. Així doncs, les reivindicacions autonomistes del Nord, sota el període de vigència de Traoré, es caracteritzaren per la seva intransigència i les matances indiscriminades de grups de nòmades tuaregs.

Les sequeres continuaren entre els anys 1973 i 1984 i el dictador Traoré continuà amb la seva política d’oblit del Nord. Com a dada interessant que ens pot servir per il·lustrar aquest fet, tan sols un 17% de les inversions estatals en el període que va de 1968 a 1990 tingueren com a destinatàries finals les regions del Nord. Amb aquest context, el dictador no hauria de sorprendre’s massa davant de la situació que se li acostava a partir del 1990.

Durant els anys 80 molts joves tuaregs marxaren cpa a l’exili libi , on s’enrolaren a la Legió islàmica de Gadaffi i lluitaran al Txad, Líban o Kuwait.

A l’any 1990 començaren després d’anys de repressió i silenci, les primeres manifestacions en contra del régim dictatorial. Foren els joves estudiants de la capital, Bamako, els que s’aixecaren en contra de Traoré i que va portar a la radicalització dels disturbis. Paral·lelament s’havien iniciat també revoltes al Nord del país

Segons el que ens diu el “Libre blanc sur le Problème du Nord du Mali, (Bamako, desembre, 1994, pàg.9) la rebel·lió començada per una seixantena de joves tuaregs  la nit del 28 al 29 de juny de 1990, i que acabà amb una vintena de morts, estaria organitzada pels tuaregs a l’exili libi lloc al que haurien marxat durant els anys més durs de les sequeres dels 70. Es tractava de joves pertanyents al Moviment Popular Azawad (MPA), moviment tuareg creat el 1998 a Libia, i el Front Islàmic i Àrab Azawad (FIAA). En el seu exili aquests joves haurien rebut com a única formació l’odi cap a aquells que lluny d’ajudar-los els havien fet fugir.  En el seu comunicat els joves deiaren també clar que la seva acció era una reacció als fets de l’any 1963.

El general Traoré va haver de fer front així doncs a dos aixecaments pràcticament paral·lels: el dels estudiants que ell creia influenciats “pels socialistes francesos” i el d’un Nord fart de la seva discriminació a tots els nivells.

La seva idea serà la d’acabar ràpidament amb la qüestió del Nord, per passar després a controlar la situació a Bamako, desconeixent així la magnitud del que se li venia a sobre. La repressió al Nord fou brutal i s’exhibien a la localitat de Gao els camells i dits mutilats dels rebels. Després de 4 mesos de lluita i davant el caire que estava prenent la situació Traoré optà per la sortida negociada la crisi, gràcies a la intervenció d’Algèria en uns pactes celebrats a la localitat de Tamanrasset (gener de 1991). Aquests acords van ser signats pel govern, els representants del  MPA (mouvement Populaire de l’Azawad) i la FIAA (Front Islamique Arabe de l’Azawad) sota els auspicis del govern algerià. El resultat final va ser un pacte que no satisfeia a cap dels bàndols però que serví per aturar les hostilitats. Entre les mesures pactades hi havia de la d’arribar a un cessament de les hostilitats immediata a les regions 6 i 7 del Malí, el desmantellament de diverses posicions militars a la zona o la redefinició del rol militar a la zona, així com que a les regions del Nord els tuaregs poguessin resoldre els seus propis problemes regionals i locals de forma autònoma.  Es donà també la possibilitat a molts rebels tuaregs de passar a formar part de les forces armades de l’Estat malià allunyant-los així de la via de la insurgència armada.

Finalment el mes de març de 1991 hi havia una insurrecció generalitzada arreu del país, que acabà amb la caiguda de Traoré forçada per l’acció d’alguns dels seus propis militars que consideraven que al dictador feia temps que havia perdut qualsevol tipus de legitimitat, encara que aquesta fos la de la força.  Al capdavant dels revoltats, el militar del cos de paracaigudistes, Amadou Toumani Touré (ATT).

A diferència del que acostuma a passar en aquests casos, el nou arribat ATT , i que era vist com un salvador pels malians, ATT assumeix dos compromissos importants:

–       iniciar el procés per portar el país cap a unes eleccions

–       no presentar-s’hi

En aquestes eleccions, convocades gairebé un any més tar, període durant el qual el govern estigué en mans del Comitè de transició encapçalat per Traoré,  hi guanyà el partit d’AOK, l’ADEMA i d’aquesta manera, l’antiga classe dirigent  es reincorporà als llocs de poder de l’Estat.

Durant el període que va de 1991 a 1996 els conflictes al Nord del país tornen a reaparèixer amb força.

A l’Abril de 1992 s’establí un Pacte Nacional entre el govern i els moviments polítics del Nord agrupats al voltant del “Moviments i Fronts Unificats d’Azawad”(MFUA). Finalment aquest acord no tingué els recursos necessaris per dur a terme les reformes necessàries i el MPA es va dividir segons afinitats clàniques iniciant així un període de lluites interenes.

Entre el 7 i el 20 de setembre de 1994, el cos de paracaigudistes de l’exèrcit malià amb la col·laboració de grups de Gandakoy (milicians armats) arrassen localitats de Gourma, entre Rharous i Douentza. Alguns intel·lectuals com la mateixa especialista Hellène Claudot-Hawall ha denunciat el mutisme amb que occident i frança en particular reaccionaren davant d’aquests fets.

Malgrat totes les crítiques tingué el seu govern, el 1997 AOK es torna a presentar a les eleccions i les torna a guanyar.

Es produeix una paradoxa important: allà on Occident hi veu el garant de la democràcia maliana, els malians no hi veien més que un buròcrata occidentalitzat a qui no paren de criticar constantment. Crítiques que es veuran incrementades quan intentarà fer una purga d’una estructura funcionaral de l’Estat, excessivament carregada. Es considerà per part de la població que hi havia un trencament d’un pacte social bàsic, el de la redistribució, i els funcionaris s’han de “buscar la vida”.

Pel que fa la qüestió tuareg, els anys que van de 1995 al 2006 seran anys de pau formal i per tant d’una relativa tranquilitat trencada per aixecaments puntuals, lluny dels aproximadament 2500 morts que hi hagué en el període més dur del conflicte, el de 1990-1996.

Al mes de maig de 1996 es firmà un acord nacional de pau que culminà a la cerimònia simbòlica de la “Flamme de la Paix”, on prengueren la inciativa d’acabar amb més de 3000 armes de foc i la desmobilització de més de 12000 combatents.

A l’any 2002 es tornaran a celebrar eleccions presidencials al país, però des de ja feia un temps se sabia que AOK no es tornaria a presentar i hi haurà tot un ball de candidats a la seva reeelecció, fins que comença a aparèixer el rumor que l’antic heroi de l’alliberament, ATT es presentarà a les eleccions. Indubtablement la mobilització de les xarxes clientelars es posaren en aquest moment en ple funcionament per ajudar ATT.

ATT es presentarà sense partit polític a les eleccions i arrassarà els seus oponents a les urnes, la gent el veu com l’encarnació tradicional del poder.

ATT va fer una aposta molt arriscada des de el punt de vista polític en el seu primer mandat com era posar de Primer Ministre a un tuareg Ag Hamani, amb la voluntat d’acabar definitivament amb el conflicte i donar una certa aparença de normalitat a un fet que de fet era més aviat excepcional. Ag Hamani exercí el càrrec de Primer Ministre entre 2002 i 2004, any en que presentà la dimissió del seu govern.

Per tal de governar, ATT aconseguirà el suport de gent provinent de l’ADEMA i gent propera. Serà reescollit el 2007 sense massa problemes. Qui vol estar a l’oposició? No hi ha res per repartir… Aconsegueix el triomf amb un 71% dels vots.

Amb l’accès al poder d’ATT, però també durant l’època d’Alpha O. Konaré no s’han repetit, o com a mínim no amb aquella impunitat les matances indiscriminades de tuaregs, però si que en canvi s’han anat produint trencaments de l’alto al foc per un o altre bandol que han tingut les seves conseqüències. En qualsevol cas però des de l’any 2002 els diferents governs malians d’ATT han anat signant acords  d’autonomia amb els dirigents tuaregs intentant arribar a acords amb més o menys flexibilitat. Durant el mes de maig de 2006 es produí un conflicte menor al nord del Malí quan uns centenars de Tuareg van atacar campaments militars i aconseguiren reunir armes i vehicles militars. La intenció que tenien era la de poder negociar amb el govern malià més autonomia.  Finalment, després d’una negativa inicial per part del govern malià, esl rebels tuaregs agrupats sota el nom d’ “Aliança Democràtica del 23 de maig 2006 pel Canvi” i signaren a Argèlia els “Acords d’Argel” també anomenats “Acords de pau, seguretat i desenvolupament de la regió de Kidal”.

Els anys 2007, 2008 i 2009 han estat anys en que s’ha représ les hostilitats per part de molts grups que actuen en territoris fronterers d’altres paísos. En molts casos són soldats de l’exèrcit malià d’origen malià els que prenen la via de la insurrecció abandonant les seves posicions i cometent atacs cap a petits destacaments militars de la regió nord del país, en especial Kidal.

Quan parlem de les insurreccions tuaregs del Nord del Malí, no es pot perdre de vista el conflicte que viu el país veí, Níger. Tots dos conflictes tenen arrels comunes i desenvolupaments sovint paral·lels, i que actuen de forma similar a la teoria dels vasos comunicants.

A mitjans de febrer de 2007 el govern i el grup armat tuareg Aliança Democràtica pel Canvi (ADC) decidiren començar a aplicar els acords de pau de la regió de Kidal de l’any anterior. Quan s’estava a punt de posar-se en marxa una escissió de l’ADC, l’ATNM (Aliança tuareg del Nord del Malí pel Canvi) liderat per Ibrahim Ag Bahanga, anuncià  mitjans d’any la creació d’una aliança tuareg entre Níger i Malí amb objectius i demandes comunes.

Recentment la intervenció en diferents conflictes de Muammar al-Gadaffi va tenir un paper fonamental per tal que tant els governs de Malí i de Níger  arribessin a un acord de pau amb els grups armats. El mes de novembre de 2009, els representants de les comunitats del Nord del Malí, en espacial àrabs, peuls, tuaregs i songhais es reuniren per primer cop en 10 anys a la regió de kidal per signar un acord de pau i reconciliació.

Algunes de les mesures que es prengueren:

. creació d’una estructura permanent que fomenti el diàleg entre aquestes comunitats.

. Compromís per la lluita contra l’islamisme, identificat en aquests moments com un gra problema.

 

Conclusions:

Tant en el cas de Alpha Oumar Konaré, com en el dels governs d’Amadou  Toumani Touré, veuen qualsevol intent autonòmic que es produeixi dins de les fronteres nacionals com a un debilitament de la pròpia “nació”, influenciats com estaven pel model que havia imposat França a les seves colònies. Ells, són hereus de la seva pròpia història i d’unes classes socials més aviat occidentalitzades.

En general els governants malians han considerat el territori tuareg, com a “terres vacants”, terres disponibles en qualsevol moment sense tenir en compte aquellsque històricament hi han viscut.

També cal destacar que durant més de 30 anys els tuaregs, fossin malians, nigerins o txadians han tingut ajut per part del règim de la Líbia de Gaddafi, que ha assumit el paper d’amfitrió, finançador i mediador de molts d’aquests tuaregs.

Hi ha una constant en el tractament de la qüestió del Nord del país, que ha estat molt denunciada per intel·lectuals tuaregs sobretot (Hellène Claudot-Hawad) com és el fet que els mitjans de comunicació sempre fan incidència en la “normalitat” del fet que els incidents sempre els comencin els tuaregs. És “el normal”, és el que s’espera d’ells, quan moltes vegades han estat els veritbles patidors del conflicte.

Mentre pels insurgents, la injustícia és la causa dels seus aixecaments periòdics, , els estats prefereixen veure en aquests esdeveniments la manifestació de l’anarquia i el desordre propis del caràcter tuareg.

Pel que fa a la qüestió de l’actuació d’Al Qaeda a la regió del Sahel després d’accions sobre tropes malianes destinades al Nord, sembla que l’acusació sobre l’organització d’Al Qaeda interessa especialment al Malí, ja que això li permet restar sota l’auspici dels Estats Units amb qui des de l’any 2004 té un acord per formar les seves tropes per controlar les zones desèrtiques, i poder així aconseguir unes millors condicions de negociació amb els rebels tuaregs.

Sense sentit.

Pensa, no deixis que les coses quedin com les has vist sempre. Dona la volta als teus pensaments, regira la teva pròpia història personal, inventa històries noves, llegeix. Torna a llegir. No t’amaguis darrere els teus propis fantasmes. Fes de la intuïció la teva ànima i torna a reinterpretar les coses que en algun moment t’han deixat indiferent. Hi veuràs coses noves.

Les coses prenen sentit amb la perspectiva, la que dona el pas del temps i les ganes de veure-les diferents.