De Barcelona en un dia excepcionalment trist.

Quin dia més trist… El 17 d’agost, a la tarda, com a tants d’altres se’m va gelar la sang. No era a Barcelona. tot just hi he tornat avui però he seguit a cada minut els tristos esdeveniments. Suposo que com a molts primer hi ha la incredulitat i després la constatació que continuem vivint en un món de bojos en que la vida de les persones val molt poc.

Sóc crític sempre amb com ens sentim de pròxims a les causes properes (tant és si són a Bèlgica, Londres, París…) i tant aliens amb les que són llunyanes i amb les que no hi tenim tantes afinitats (Síria, Afganistán, Malí, Burkina Faso… i els drames humans que se’n deriven, el dels mal anomenats “refugiats” per exemple (als que adjudiquem un nom que ni tan sols és real perquè no ho són de refugiats). No podem tenir discursos públics de defensa dels drets humans i acceptar que som un dels principals països productors d’armes que van en direcció a països sense escrúpuls (com nosaltres mateixos). Continuo pensant el mateix. La gent que alguns es neguen a acollir, fugen de realitats quotidianes tant o més dures que aquesta que nosaltres hem viscut a les darreres hores amb tant de dolor i que moltes vegades són conseqüència de les nostres males accions.

Però reconec que aquesta vegada era diferent, el drama era a tocar de casa, en geografia coneguda, trepitjada i propera. I els morts i ferits, per a mi, eren barcelonins perquè eren gent que havia vingut a Barcelona ja fos perquè havien sortit a fer un tomb per la seva ciutat o perquè la volien conèixer. Tant em fa si eren catalans, italians, xinesos, sirians, nordamericans, francesos, marroquins, canadencs, madrilenys o de qualsevol altre procedència. Eren gent, éssers humans que han mort o han resultat ferits. I per tant, igual que els nigerians, afganesos, sirians… que moren o resulten afectats dia si dia també, es mereixen com a víctimes tot el respecte com a éssers humans que són. No tothom ha estat a l’alçada. És una modesta opinió. Em refereixo a algunes opinions, expressades de formes diverses.

Em quedo però amb la reacció d’una ciutadania exemplar que majoritàriament va entendre que calia allunyar-se de coses superflues per donar pas a allò que era realment important en moments com aquells: donar un cop de mà en allò que fos necessari.

Vull donar les gràcies a tots aquells que van fer alguna cosa per algú sense conéixer-lo tant em fa el que fos. Hi podem afegir al llistat des dels membres de qualsevol cos de seguretat, als metges de qualsevol hospital, als taxistes, als cambrers que van sortir a donar un cop de mà, als treballadors d’un teatre que obriren les seves portes, o a tota la gent que d’una o altra manera es va “arremangar” per donar un cop de mà a persones desconegudes d’una o altra manera. Tot el meu respecte i consideració.

No sóc molt de fer aquestes coses, perquè sóc persona d’evitar el conflicte però aquesta vegada després del que he vist, llegit i fins i tot escoltat (en alguns casos- i us ben aseguro que això fa mal- per part de persones molt properes, fins i tot família) haig de dir que renego de totes aquelles persones que en moments així han volgut polititzar un fet dramàtic (polítics, periodistes, gent que a través de xarxes socials ha de fet de l’odi la seva bandera d’una o altra forma). Hi ha formes molt diferents de ser intolerant, xenòfob, racista o simplement mala persona. Tots ells m’han produït veritable repulsió i jo a la meva manera he pres decisions: deixar de relacionar-me amb gent amb la que ho feia, deixar de seguir a les xarxes a gent a la que seguia, deixar de comprar diaris que no han estat a l’alçada de les circumstàcies i denunciar tot allò que em sembla que no va en la línia del que hauria de ser promoure una convivència pacífica. No es tracta de l’ús de la “llibertat d’expressió” en la que molts es refugien, es tracta de ser o no ser bones persones en moments excepcionals. I dijous, era un dia excepcional.

 

Uns dies a la Noguera.

IMG_2915

Passo uns dies a la Noguera amb la família, a dalt de tot d’un turó amb vistes al Montsec i en aquests dies de calma, penso que la vida sense presses sempre ha estat més agraïda i es pot portar millor. Passejo embadalit mirant al cel i el vol dels voltors, circular, d’avall cap amunt seguint els corrents d’aire. M’entretinc a veure als capvespres com el sol es pon darrera la serra del Montsec. M’acosto a pobles propers tan sols pel plaer de conèixer llocs nous. M’entretinc a la vora d’un riu, al costat d’un pont que en diuen “romà”. Descobreixo escenaris de la batalla del Segre durant la Guerra civil. Passo les hores llegint i pensant.

Ahir mentre era al jardí llegint una mica, vaig sentir el soroll d’un cotxe que arribava i s’aturava just davant de la casa, que en sortia un home d’uns seixanta anys i que em feia un senyal amb la mà. Vaig anar cap allà i mentre obria la porta em va dir. Sóc l’Agutzil i simplement venia a presentar-me per si necessitaves res…

Al cap d’una estona, ja sabia que era en Jordi de Cal Saura, que vivia una mica més avall, em va parlar de la despoblació del poble des de ja feia uns anys, de com el bisbat es volia emportar un temps enrera la seva verge feta d’alabastre del segle XIII i com tot el poble s’hi va negar i per això van estar una temporada excomulgats, em va oparlar d’on era millor anar a comprar coques de recapte (Artesa de Segre o Camarasa), de que molts anys enrere s’havia casat al santuari de  Santa Maria de Refet, de com cada any fan una espècie de romeria on hi participa tot el poble, els que hi viuen i els que ja no hi són però tornen. Em va dir que aconseguiria les claus de l’Esglèsia de Santa Maria, si jo volia, i que m’ensenyaria a la Mare de Déu, aquella que ell sabia que pesava 80 quilos perquè l’havia hagut d’aixecar quan refeien tota l’esglèsia. I vaig dir-li que sí, que m’agradaria. I em va dir que estava convençut que m’agradaria estar-me al poble i que ens tornaríem a veure. I jo vaig pensar que sí, que tenia raó i que viure en un poble, amb calma i sense presses estava bé. I que en els pobles gairebé deserts, com ho és aquest, sempre acaba apareixent alguna aventura, encara que sigui en forma de veí amb ganes de parlar de tot.

Sobre els orígens de la vella Europa.

Ahir a la tarda un tuit rebut del @cccb em recordava que fa uns mesos vaig assistir a una conferència i posterior diàleg amb un periodista de Pedro Olalla. Fa un parell d’anys, Pedro Olalla era un absolut desconegut per a mi, però haig de dir que avui dia s’ha tornat un absolut imprescindible a la meva taula de treball al que retorno cada poc per repassar idees o simplement pel plaer de rellegir passatges que em semblen memorables, ja siguin del passat de la Grècia antiga o present, ja sigui per entendre una mica millor alguns conceptes inventats fa molts segles per grecs preocupats pel futur de la seva ciutat-estat. Us recomano les dues publicacions seves que hi ha a @Acantilado1999 , Grecia en el aire i Historia menor de Grecia. Els dos llibres són excepcionals. De fet acabo de descobrir que hi ha un tercer: Cervantes y Grecia, que no he llegit però que de ben segur deu ser molt recomanable. És la transcripció d’una conferència feta a l’ambaixada d’Espanya i que es troba en versió descarregable a la seva pàgina personal.

Així que a banda de que ahir vaig decidir retuitejar la notícia avui m’he posat a escoltar de nou les paraules de la seva conferència en que ens parlava sobre la necessitat de resituar el paper dels més grans, de la tercera edat, en la nostra democràcia. En el context d’una Europa demogràficament envellida, la 3a edat ja no pot ser vista com un subjecte passiu sinó com a un element determinant al que cal tenir en compte. La reflexió em sembla molt interessant.  Aquí en teniu el link per si us interessa.

I finalment us deixo un link a una de les seves conferències que duu per títol ¿Porqué Grecia? a la que hi han posat imatges de Grècia en la que fa un recorregut a la història del país i en que ens convida a redescobrir la importància dels nostres orígens comuns.

 

 

 

De festes nocturnes de 18 anys i un demà.

Fa dies que no escric i escullo justament avui per fer-ho. Suposo que un té dret a no tenir bons dies de tant en tant. Bé, no és cert que no escrigui, fa dies que no faig públic res del que escric. Estic massa ocupat i potser suposo que també una mica preocupat. I quan em preocupo per coses, penso de més. I tot i que “pensar” sempre m’ha semblat una pràctica ben sana, “pensar de més” pot arribar a ser complicat.

Mentre intento escriure alhora que penso hi ha un grup de noies (els nois deuen ser silenciosos però no dubto que hi són) que fan una festa de 18è aniversari d’una d’elles a una gran terrassa de l’edifici del costat. Les noies en qüestió, deuen haver anat a una escola francesa ja que tot i que les sento parlar en castellà, de tant en tant es posen a fer-ho en francès. I mentre les escolto -tan sols he tret el cap per un instant per veure què passava- penso en quan els de la meva generació vam començar a fer els divuit anys i la quantitat de festes a les que em va tocar anar i en concret en recordo una a la zona alta amb gent de l’Institut. Era d’una noia jueva que havia anat al Liceu francès i en com ens vam sentir estranys entre els seus amics de la comunitat i sobretot, com em va semblar de dolent aquell pastís d’aniversari que devia de ser Kosher. Crec que juntament amb algun que altre casament africà, és una de les cerimònies més estranyes a les que he assistit a la meva vida.

I posats a pensar en tot de coses ben estranyes,  penso també en com de fàcil era aleshores la vida o com de fàcil es veia com a mínim des de uns ulls adolescents. Res semblava massa seriós com per haver de pensar massa, res massa complicat com per deixar d’actuar abans de pensar.

Continua la festa. No conec les seves cançons. Les que canten sobre la música amb les seves veus post-adolescents. El pas del temps deu ser també això: no tenir referents musicals comuns als que apropar-te. I ara la cosa empitjora… Han tret una guitarra i canten cançons de lletres massa horroroses com per ser descrites ni repetides. La meva vergonya aliena, que sempre ha estat molt extrovertida no ha trigat massa a sortir a saludar i sobretot a avisar-me de què potser en aquest punt, val més anar a dormir i estar descansat pel que em porti el dia de demà.

Bona nit.

Mis cinco lecturas imprescindibles para antes de un verano.

Este curso he leído. Eso no es ninguna novedad. Lo hago y lo acostumbro a hacer bastante. Desde que era un niño cuando casi provocaba incendios en casa por leer con una vela en mi habitación para saltarme la prohibición de leer hasta altas horas hecha por mis padres. Era buen chaval pero poco obediente en eso…

Me gusta leer más de un libro a la vez. No sé las razones, pero es así desde siempre. I no me importa, ni me pierdo en exceso en los argumentos. Supongo que con el tiempo uno es capaz de conseguir dominar también ese tipo de habilidades.

El caso es que intento pensar en algunos libros leídos antes de mi anterior verano (el próximo se acerca y a saber dónde acabo) y me salen unos cuantos. Pero no siempre, todo lo leído es provechoso. Hay cosas que no me han gustado. A menudo no he acabado de leerlos, y por ello tampoco hablaré de ellos.  Pero hay algunos que te cautivan desde el primer momento y no te dejan ni tú puedes dejar de leerlos. Creo que hay libros que no te dejan respirar igual que los hay que te dejan absolutamente indiferente. En mi caso hoy os hablaré de algunos de esos que te dejan sin palabras.

Sin lugar a dudas uno de ellos ha sido “Grecia en el aire” de Pedro Olalla. Un ensayo publicado por Acantilado que me dejó exhausto de tanta erudición y no pude hacer otra cosa que acabar viajando a Grecia. Hay veces que las lecturas sugieren cosas como coger los bártulos y largarse a perseguir momentos y sitios antes pensados por muchos. Es el caso del libro de Olalla. En él hace un repaso de la ciudad de Atenas des de un punto de vista histórico, recorriendo sus calles y revisitando espacios que hoy son ocupados por otros nombres pero que en el pasado fueron el terreno que pisaron gente como Platón o Aristóteles, que vieron aparecer el concepto de “democracia” o dónde Sócrates acabó muriendo por su integridad.

Si algo hizo que Grecia fuera ese destino que esperaba un momento oportuno, fue el hecho de no haber descubierto hasta hace relativamente poco tiempo al gran Patrick Leigh Fermor. Un inglés que descubrió Grecia a pie y que ya no pudo salir de allí para poder seguir viviendo. Otro de mis imprescindibles de este curso ha sido su “Mani”, el libro en que narra su periplo entre las gentes que ocupaban esa parte remota del Peloponeso porque como decían los propios griegos allí solo se encuentran piedras. No me importa decir que es también de El Acantilado, esa editorial que trata a los libros como “verdaderas joyas” que hay que descubrir con las mejores condiciones: una buena luz, un buen asiento y tiempo para deleitarse en ellos.

A él llegué por otra joya titulada “Peregrinos de la belleza” de Maria Belmonte. Viajeros que se dejaron seducir por Italia y Grecia en algún momento. Uno se deja llevar en la lectura de todas esas historias de vida que tan bien explica la autora. Creo que uno tan solo puede escribir sobre algo interesante cuando lo hace desde la pasión. Su libro es una invitación al viaje, a descubrir personajes insólitos que se dejaron seducir por la belleza y hoy nos seducen a nosotros a través de las palabras de otros. Un libro debe ser una invitación a otras lecturas. Belmonte lo hace de manera magistral y uno acaba creando una biblioteca…

Una cosa lleva a la otra y acabé leyendo a Lawrence Durrell y su Trilogía mediterránea publicada por Edhasa en que el autor inglés recuerda su tiempo pasado en Corfú. Uno se encuentra en esas descripciones idílicas de una realidad que sabe que ya no existe pero que uno no puede dejar de evocar. La imagen de un joven Durrell desnudo sobre unas rocas lanzando al agua transparente cerezas que su mujer recogerá es una imagen sobrecogedora de un paraíso perdido que no me canso de recordar.

Leí rápidamente, y a la vez dos buenas historias. La de Milena Busquets, “También esto pasará” y “Blitz” de David Trueba. Me gustó la manera de contar su historia de Busquets, pero me cansaba la vivencia de ese mundo que no me gusta. Me resulta empalagoso y lo siento: no me gusta Cadaqués…  Pero me gustó el título y mas que el título, el porqué. me parece una pequeña historia en sí misma. Me gustó más la historia de Trueba, sincera, breve, concisa, explicando lo que quería explicar sin grandes artificios. Tengo ganas de leer su nueva novela aunque se me resiste en mis visitas semanales a la librería. Es lo que tiene tener intereses tan diversos…

Ahora que me fijo, no son cinco sino seis las recomendaciones… No creo que pase nada, tampoco creo que mucha gente llegue hasta aquí para darse cuenta del error.

 

 

Francesc Boix, el fotògraf i l’oblit.

Francesc-Boix-fotografo-mathausen

Llegeixo al diari que ahir 16 de juny, va ser traslladat al cementiri parisenc de Père-Lachaise, Francesc Boix, el fotògraf català que va ser testimoni des del seu propi empresonament de les barbaritats nazis al camp de concentració de Mauthausen, a l’Àustria incorporada al III Reich.  L’homenatge va ser fet per l’Ajuntament de París i no hi va haver cap representació oficial de l’estat espanyol. El fet m’ha semblat absolutament increïble, tant que m’he posat a escriure…

Francesc Boix hi va arribar com tants d’altres que van haver de sortir d’Espanya per haver perdut una guerra en la que van defensar al bàndol republicà. Com tants altres, l’exili forçat va ser a la França que va rebre els milers d’espanyols que fugien de l’horror de la guerra i la repressió, amb camps de concentració i mai amb els braços oberts. Com s’assemblen les imatges que ens arriben avui dia dels camps de refugiats a les d’aquells dies del 1939… Allò que havia de ser un alliberament, l’arribada a un país on les urpes de Franco i els seus no arribessin, no va durar massa. Pocs mesos després, al 1940, Hitler entrà a França i davant la negativa de Franco de fer-se càrrec de tots aquells espanyols que havien marxat d’Espanya, dels quals es despreocupà, molts d’ells com Francesc Boix foren enviats als camps de concentració que els nazis havien anat creant al llarg del seu “espai vital”. La gran majoria dels més de 9000 espanyols, que hi acabaren, més de 7000 van acabar a Mauthausen. Un d’ells va ser Francesc Boix. Als camps de concentració, qualsevol cosa podia significar la diferència entre la vida i la mort.  El més mínim gest, el no entendre una paraula en alemany, tenir una cara que no agradés a algú, trigar massa a fer alguna cosa, podia significar morir en aquell mateix instant. Si m’accepteu una recomanació, llegiu l’extraordinari llibre de Jorge Semprún “La escritura o la vida” i entendreu de què parlo ràpidament. D’altra banda, tenir una habilitat que podia fer que fossis considerat com “essencial” pels nazis, podia arribar a proporcionar-te alguns avantatges que et permetessin arribar a sobreviure. Francesc Boix era fotògraf i això li va salvar la vida. Els comandaments nazis el van utilitzar per fotografiar tot allò que necessitaven documentar en el seu dia a dia, incloses les seves festes. Mai em semblarà tant apropiada la definició del que era un fotògraf que feia Sebastiao Salgado com en aquest cas. El fotògraf és algú que dibuixa amb llums i ombres. Perquè les seves fotografies en blanc i negre, sovint cercaven el detall del dibuix del mestre.

Francesc Boix es podia haver limitat a intentar sobreviure. Però no en va tenir prou, va decidir que les seves fotografies podrien arribar a tenir un cert valor acabada la guerra. Podien acabar essent l’únic testimoni de les atrocitats que es cometien darrera d’aquells murs que amagaven la infàmia i la barbàrie més absoluta que els homes podien arribar a cometre sota el lema que hi havia a totes les entrades dels camps: “Treballar et farà lliure”. Una falsa il·lusió per a aquells que entraven per les seves portes.

I així ho va fer. Es va dedicar amb la connivència d’altres presos a amagar més de 20000 negatius de fotografies que després van ser utilitzades als Judicis de Nuremberg per identificar a alguns dels principals oficials i comandaments nazis. Francesc Boix va haver d’assistir a aquells judicis com a testimoni per reconéixer els assassins als quals no va dubtar a assenyalar.

Va arriscar la seva vida a cada fotografia feta i amagada. La va posar a disposició dels altres, del futur i de la decència moral, cadascuna de les 20000 vegades en les que va prèmer el disparador de la seva màquina.

Hannah Arendt deia que el nazisme aconseguí “banalitzar el mal” com a part d’una estratègia per tal que “els seus” fessin el que feien sense tenir la sensació que allò era abominable. Es tractava de deshumanitzar els altres. L’oblit dels que lluitaren per resistir i donar a conéixer al món el que allà va passar em sembla també una forma de “banalitzar el bé” que molts van fer arriscant tot el que tenien.

D’una dona excepcional que ja no hi és a la que avui he recordat.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Avui fa quatre anys de la mort de la Fanta. Pocs de vosaltres sabreu qui és i segurament us farà gràcia un nom com aquest. Simplement us diré que jo la considerava la meva mare africana. A ella li causava grans atacs de riure que jo l’anomenés així (suposo que per la petita diferència de tipus pigmentari que teníem) però de sobte, sempre es posava seriosa i em retreia que ho digués, que mare tan sols n’hi ha una i la meva es podia enfadar si arribava a saber-ho. Des de la primera vegada que vaig anar al Malí, ella em va acollir com a un fill més a casa seva. Patia quan jo no estava bé, feia venir el marabout per si jo el podia necessitar, em preguntava quan em notava trist perquè m’enyorava de casa, s’alegrava amb els meus avenços i es preocupava per mi i els meus.

La recordo sovint, amb les seves grans rialles i els seus consells de dona sàvia que movia tota una casa donant ordres a tort i dret des de la seva butaca del jardí. No hi havia res que s’escapés del seu control tot i els seus problemes de movilitat.  Recordo un dia que volia anar a un mercat a comprar unes coses per a mi, uns regals que sempre em feia emportar-me (teles i altres coses per l’estil). Va trucar al seu nebot per tal que ens vingués a buscar en cotxe i hi vam anar. Ella no es va moure del cotxe. Tan sols treia el cap per la finestra i cridava i ràpidament veies córrer gent cap a tu carregats de coses que ella es posava a remenar i escollir mentre en negociava el preu. Jo, simplement observava l’espectacle absolutament embadalit allò que tenia davant els meus ulls.

Recordo tardes senceres al pati de la casa, rebent a gent que passava per la casa a saludar. Podien passar-se una amiga de la infantesa, algú a demanar un favor, el ministre d’educació, el seu cosí, un general de l’exèrcit i sempre hi havia grans riures per totes bandes. I sempre el ritual del tè amb menta quan arribava el moment

Crec que mai no va entendre del tot què carai hi feia jo allà, en aquell barri a la vora del riu Níger,  preocupant-me per coses ben estranyes de la seva cultura que no interessaven a ningú més que a mi…

Sempre que la recordo em sap greu pensar que no ha pogut conéixer a la petita Aina directament i donar-li les seves benediccions ni posar-li els seus gri-gris. Li hauria agradat poder conèixer-la. Però sàpigues, Fanta, allà on siguis, que hi ha una nina, la que més agrada a la meva filla, que es diu com tu. I sap el perquè del nom que vaig suggerir-li. I sap el que significa.
Segur que des d’allà on siguis, al costat dels ancestres (els que tu et prenies tan seriosament), vetlles per tots nosaltres.
Un proverbi bàmbara diu  que “El mort no coneix allò que té al seu davant però si que coneix molt bé allò que ha deixat al seu darrera”. Mirant enrere tan sols hi havia bondat i alegria, tota ella continguda en el seu somriure.
Alà Kà yàfa taabaa mà! Àmiina!

72 anys de retard i una carta perduda.

Ahir em va cridar l’atenció, mentre navegava sense rumb per internet, el títol d’una notícia. Era una carta d’una noia nordamericana al seu xicot que era al front durant la II Guerra Mundial i que va arribar  amb 72 anys de retard a la seva destinació. Altres vegades havia llegit coses similars. Històries de cartes que no arribaven mai, d’altres que es trobaven després de molts anys perdudes al llimb de les cartes perdudes on havien passat dècades voltant d’una banda a l’altre fins que algun funcionari decidia que potser calia reactivar aquella carta enviada en un sobre potser ja groguenc molt de temps abans. I tot i haver llegit coses similars, aquesta vegada no em deixa indiferent i em dona en què pensar. Porto des de ahir pensant-hi sense donar massa treva a la meva imaginació.

I per aquelles coses de la casualitat, aquest matí escolto a la ràdio una notícia que m’ho recorda: arriba al servei de correus una postal la direcció a la que va dirigida és un nínxol d’un cementiri. Uns amics que estan de vacances, li envien una postal a un amic ja mort per fer-li saber on són i sobretot que han pensat en ell. La postal cau en mans d’unes funcionàries a les que sorprèn la notícia, compren unes flors i van a portar la postal a un nínxol. Ara sóc jo que imagino que fins i tot, més enllà de deixar-la, potser fins i tot van llegir-la en veu alta…

En una època en que ja gairebé no es reben cartes a casa, en que gairebé no s’escriuen cartes a ningú, un troba a faltar esperar la carta que sap que ha d’arribar o millor encara: sorprendre’s per l’arribada de la inesperada. Fa més o menys trenta anys, jo en vaig rebre una d’aquestes. Una que venia en un sobre molt elegant que la identificava pel membret, com a vinguda de França. Qui escrivia la carta de la seva pròpia mà era François Mitterrand i escrivia a un nen, que era jo, alegrant-se que algú com jo, hagués decidit enviar una carta escrita en francès al President de la República de França.  No em pregunteu perquè carai vaig decidir allò i no enviar-li a algun jugador de futbol o a algú per l’estil, però sigui com sigui el cas és que aquella carta em va fer molta il·lusió. La vaig ensenyar als meus pares, la vaig ensenyar a l’escola, als meus companys de classe i també als meus amics del barri. Suposo que va ser en aquest anar i venir de la carta, va ser que ella va decidir desaparèixer del mapa. No la vaig tornar a veure. M’he passat la vida pensant que algun dia apareixeria entre les coses dels meus pares, entre algun dels llibres de casa seva però el dia no arriba. Us imagineu el que significa la pèrdua d’un document com aquest per a mi que sóc historiador? Una veritable catàstrofe per simplificar. Em queda però una esperança. Una il·lusió pot ser una mica infantil a la que m’hi ha portat la ràdio aquest matí… Que un dia llunyà, potser d’aquí a 72 anys algú la trobi entre un llibre o una enciclopèdia reciclada i decideixi portarme-la allà on jo sigui i qui sap si potser aleshores, amb una mica de sort, que me la llegeixi en veu alta. Tan sols pel plaer de saber que algú l’ha trobada.

Els aplaudiments que no eren per a mi però no m’importava.

Fa uns pocs mesos em van convidar a donar una xerrada sobre la història del Malí i com acostumo a fer si disposo del temps per preparar-ho i anar-hi, vaig dir que si. Aquest cop però hi havia una cosa diferent a la de les altres vegades en que això havia succeït: el públic. A mi sempre m’havien convidat a fer xerrades sobre diferents aspectes del país africà en diferents tipus d’entitats: llibreries, ateneus, associacions, universitats… Era pel que estava preparat. Però quan vaig rebre aquella trucada i la persona que em va parlar a l’altre costat del telèfon es presentà com a president d’una associació de malians d’Osona, vaig veure que les coses, aquell cop, anirien diferents. Qui volia que fes aquella xerrada un dissabte al matí era una associació de malians d’Osona i es posaven en contacte amb mi per anar a Vic en la celebració del dia de la independència del país. I si, el públic, seria majoritàriament malià… M’ha tocat fer coses estranyes a la meva vida però parlar de la seva pròpia cultura, de la seva pròpia història a un grup de malians no m’havia passat mai. Però, després de pensar-ho una mica, la idea em va semblar fantàstica així que tan sols calia pensar sobre què parlar. I vaig pensar que voilia parlar d’uns quants “moments estel·lars” de la història del Malí, tot parafrasejant a Zweig. Volia tornar a posar en contacte a gent que feia anys que havien sortit del seu país amb la seva pròpia història, la dels seus ancestres i sobretot fer-los saber que hi havia gent a casa nostra a qui la seva cultura i la seva història els semblava quelcom d’excepcional. Així doncs m’ho vaig prendre com un petit homenatge.

Va ser fascinant. Es va produïr una cosa que no m’havia passat mai. Tot i ser jo qui en principi parlava i comentava sobre el seu país, jo era alhora un espectador més de l’espectacle que es produïa uns metres al meu davant, just al darrera de les cadires de les autoritats (alcaldes, polítics, el cònsul de Malí a Barcelona…). Allà hi eren tots els malians convocats a un acte que duraria tot el dia i del que la part més ensopida seria segur la meva xerrada. Allà hi havia homes, dones carregades amb criatures, nens de totes les edats, algunes que altres famílies que havien adoptat a nens del Malí, dones que anaven i venien preparant el dinar que ens donarien més tard, nens que ploraven, altres que corrien… Al meu davant tot un espectacle de colors, de gent atenta, d’altra que mantenia les seves converses absolutament alienes a allò que jo deia… No m’importava perquè era jo qui millor ho passava entre aquella gent que reia, que escoltava a estones i que sobretot aplaudia. Però no us penseu: no m’aplaudien a mi… Aplaudien cada vegada que sentien que jo esmentava a qualsevol personatge històric que ells reconeixien en les meves paraules. Probablement a tota aquella gent no els havien parlat de Sumaoro Kanté, de Sundjata Keita, del Kankou Moussa, des de que anaven a escola molt de temps enrere. Mai m’havien interromput tantes vegades i mai m’havia importat tan poc com aquell dia.

Després vingueren les felicitacions i les salutacions amb les autoritats, que no m’interessaven gaire (sigui dit de pas), el dinar fet per les dones (que es sorprenien pel fet que jo m’interessés pel com ho feien), que evidentment estava espectacular i les cançons i el ball. No hi ha festa sense ball i cançons. En això no som tan diferents… Tambors i veus en directe que per un moment, si tancaves els ulls, et feien pensar en nits de calor a Bamako, Ségou o Timbuctú. Us deixo un petit vídeo per tal que ho jutgeu vosaltres mateixos…

De Grècia i el cant de sirenes que no em deixa dormir.

Darrerament tan sols penso en grec. Bé, m’explicaré una mica… En primer lloc, no parlo ni llegeixo grec (ni clàssic ni modern) així que això de que “penso en grec” és tan sols una manera de parlar…

Tothom que em coneix sap que sempre he estat un enamorat del continent africà i que he dedicat bona part de la meva biografia personal a intentar entendre una mica allò que passava a petites parts del continent. Però Grècia… Grècia sempre ha estat allà! Ja des de ben petits ens en parlaven i ens deien que eren les nostres arrels amb més o menys encert i en el millor dels casos acabàvem anant a Empúries a visitar unes restes que difícilment diuen res a uns nois de curta edat.

No puc dir que Grècia va tornar a estar present a la meva vida fins a la Universitat. Els grecs i tot allò grec m’interessava en gran mesura però no podia dir el mateix de les avorrides classes d’història antiga amb les que vaig topar. Bé de fet, les classes no eren les culpables, més aviat els professors i les professores. S’entestaven a presentar-nos la història de Grècia, Roma o Egipte com un seguit d’apartats estancs que duien títols tan suggerents com “L’agricultura a Grècia”. Així, que igual que Roma, Grècia va passar a ser allò que havia d’estudiar de manera mecànica per aprovar una assignatura que, dit sigui de pas, va ser la darrera de la carrera a aprovar. El problema era l’interès amb que jo estava predisposat cap aquelles classes. No hi havia res que em cridés l’atenció així que tot va acabar arraconat en un calaix que de ben segur tornaria a trigar a ser obert.

Va ser a través d’Egipte que vaig tornar a Grècia. Vaig trobar un professor, que em va fer entendre que les coses, quan s’expliquen des de la passió, entren millor. A ell li dec molt del que sóc.  Gràcies a ell vaig llegir a Heròdot, que evidentment parlava d’Egipte. I gràcies a ell també vaig conèixer a un altre savi, Martin G. Bernal, que deia que les arrels de la civilització clàssica no eren a Grècia sinó a Egipte i que els grecs ho havien après tot d’ells. I el temps va anar passant i Grècia sempre era allà, com una Ítaca a la que sempre acabar tornant, per una o altra raó. En els darrers anys, hi he pogut viatjar però sobretot l’he llegit molt. He llegit a clàssics del seu pensament, de la seva literatura, a viatgers que ens explicaven com són les seves gents i els seus paisatges, a poetes que creaven entre oliveres que arriben fins al mar, als que ens expliquen els desastres que pateixen des de fa anys uns grecs farts d’economistes i polítics maldestres, sobre els que arriben a les seves costes cercant un futur millor…

Els darrers dies estic llegint a Lawrence Durrell i la seva meravellosa trilogia de les illes gregues que ell tant bé coneixia. He començat per Corfú i “La celda de Próspero”. Realment els anys 30 i principis dels 40 les illes gregues devien ser un paradís a la terra, a la que no es resistien joves britànics cercant territoris verges, i que pel que transmeten a les seves obres estava molt allunyada de la imatge de les illes que en tenim avui dia. I uns joves Durrell i la seva dona en van gaudir com ningú…

“Causalidad es este piso divisorio que cae cada mañana cuando estoy de vuelta en las rocas tibias, tendido con la cara a menos de un palmo del Jónico oscuro. Pasamos toda la mañana tirados junto al Santuario de ladrillos de San Arsenio, arrojando cerezas al estanque, dos brazas de agua clara hasta el fondo arenoso donde quedan como gotas de sangre. N. va en su busca como una nutria y las trae entre los labios. El Santuario es nuestra piscina privada; cuatro macizos de cipreses, profundos bordes bien cortados para zambullirse en dos brazas de agua azul, y un suelo de guijarros limpios. Una vez, después de una tormenta, un icono de San Arsenio fue hallado aquí por un pescador llamado Manoli, que construyó el santuario de argamasa roja para alojarlo. La lamparita está siempre llena de aceite dulce ahora, porque San Arsenio guarda nuestros baños.”

Durrell, L. “La celda de Próspero”

No tinc la força de voluntat d’Ulisses i crec que no costarà massa deixar-me entabanar pel cant de sirenes que venen de Grècia i em criden a tornar a les seves terres. Serà la proximitat de l’estiu…