Mis cinco lecturas imprescindibles para antes de un verano.

Este curso he leído. Eso no es ninguna novedad. Lo hago y lo acostumbro a hacer bastante. Desde que era un niño cuando casi provocaba incendios en casa por leer con una vela en mi habitación para saltarme la prohibición de leer hasta altas horas hecha por mis padres. Era buen chaval pero poco obediente en eso…

Me gusta leer más de un libro a la vez. No sé las razones, pero es así desde siempre. I no me importa, ni me pierdo en exceso en los argumentos. Supongo que con el tiempo uno es capaz de conseguir dominar también ese tipo de habilidades.

El caso es que intento pensar en algunos libros leídos antes de mi anterior verano (el próximo se acerca y a saber dónde acabo) y me salen unos cuantos. Pero no siempre, todo lo leído es provechoso. Hay cosas que no me han gustado. A menudo no he acabado de leerlos, y por ello tampoco hablaré de ellos.  Pero hay algunos que te cautivan desde el primer momento y no te dejan ni tú puedes dejar de leerlos. Creo que hay libros que no te dejan respirar igual que los hay que te dejan absolutamente indiferente. En mi caso hoy os hablaré de algunos de esos que te dejan sin palabras.

Sin lugar a dudas uno de ellos ha sido “Grecia en el aire” de Pedro Olalla. Un ensayo publicado por Acantilado que me dejó exhausto de tanta erudición y no pude hacer otra cosa que acabar viajando a Grecia. Hay veces que las lecturas sugieren cosas como coger los bártulos y largarse a perseguir momentos y sitios antes pensados por muchos. Es el caso del libro de Olalla. En él hace un repaso de la ciudad de Atenas des de un punto de vista histórico, recorriendo sus calles y revisitando espacios que hoy son ocupados por otros nombres pero que en el pasado fueron el terreno que pisaron gente como Platón o Aristóteles, que vieron aparecer el concepto de “democracia” o dónde Sócrates acabó muriendo por su integridad.

Si algo hizo que Grecia fuera ese destino que esperaba un momento oportuno, fue el hecho de no haber descubierto hasta hace relativamente poco tiempo al gran Patrick Leigh Fermor. Un inglés que descubrió Grecia a pie y que ya no pudo salir de allí para poder seguir viviendo. Otro de mis imprescindibles de este curso ha sido su “Mani”, el libro en que narra su periplo entre las gentes que ocupaban esa parte remota del Peloponeso porque como decían los propios griegos allí solo se encuentran piedras. No me importa decir que es también de El Acantilado, esa editorial que trata a los libros como “verdaderas joyas” que hay que descubrir con las mejores condiciones: una buena luz, un buen asiento y tiempo para deleitarse en ellos.

A él llegué por otra joya titulada “Peregrinos de la belleza” de Maria Belmonte. Viajeros que se dejaron seducir por Italia y Grecia en algún momento. Uno se deja llevar en la lectura de todas esas historias de vida que tan bien explica la autora. Creo que uno tan solo puede escribir sobre algo interesante cuando lo hace desde la pasión. Su libro es una invitación al viaje, a descubrir personajes insólitos que se dejaron seducir por la belleza y hoy nos seducen a nosotros a través de las palabras de otros. Un libro debe ser una invitación a otras lecturas. Belmonte lo hace de manera magistral y uno acaba creando una biblioteca…

Una cosa lleva a la otra y acabé leyendo a Lawrence Durrell y su Trilogía mediterránea publicada por Edhasa en que el autor inglés recuerda su tiempo pasado en Corfú. Uno se encuentra en esas descripciones idílicas de una realidad que sabe que ya no existe pero que uno no puede dejar de evocar. La imagen de un joven Durrell desnudo sobre unas rocas lanzando al agua transparente cerezas que su mujer recogerá es una imagen sobrecogedora de un paraíso perdido que no me canso de recordar.

Leí rápidamente, y a la vez dos buenas historias. La de Milena Busquets, “También esto pasará” y “Blitz” de David Trueba. Me gustó la manera de contar su historia de Busquets, pero me cansaba la vivencia de ese mundo que no me gusta. Me resulta empalagoso y lo siento: no me gusta Cadaqués…  Pero me gustó el título y mas que el título, el porqué. me parece una pequeña historia en sí misma. Me gustó más la historia de Trueba, sincera, breve, concisa, explicando lo que quería explicar sin grandes artificios. Tengo ganas de leer su nueva novela aunque se me resiste en mis visitas semanales a la librería. Es lo que tiene tener intereses tan diversos…

Ahora que me fijo, no son cinco sino seis las recomendaciones… No creo que pase nada, tampoco creo que mucha gente llegue hasta aquí para darse cuenta del error.

 

 

Francesc Boix, el fotògraf i l’oblit.

Francesc-Boix-fotografo-mathausen

Llegeixo al diari que ahir 16 de juny, va ser traslladat al cementiri parisenc de Père-Lachaise, Francesc Boix, el fotògraf català que va ser testimoni des del seu propi empresonament de les barbaritats nazis al camp de concentració de Mauthausen, a l’Àustria incorporada al III Reich.  L’homenatge va ser fet per l’Ajuntament de París i no hi va haver cap representació oficial de l’estat espanyol. El fet m’ha semblat absolutament increïble, tant que m’he posat a escriure…

Francesc Boix hi va arribar com tants d’altres que van haver de sortir d’Espanya per haver perdut una guerra en la que van defensar al bàndol republicà. Com tants altres, l’exili forçat va ser a la França que va rebre els milers d’espanyols que fugien de l’horror de la guerra i la repressió, amb camps de concentració i mai amb els braços oberts. Com s’assemblen les imatges que ens arriben avui dia dels camps de refugiats a les d’aquells dies del 1939… Allò que havia de ser un alliberament, l’arribada a un país on les urpes de Franco i els seus no arribessin, no va durar massa. Pocs mesos després, al 1940, Hitler entrà a França i davant la negativa de Franco de fer-se càrrec de tots aquells espanyols que havien marxat d’Espanya, dels quals es despreocupà, molts d’ells com Francesc Boix foren enviats als camps de concentració que els nazis havien anat creant al llarg del seu “espai vital”. La gran majoria dels més de 9000 espanyols, que hi acabaren, més de 7000 van acabar a Mauthausen. Un d’ells va ser Francesc Boix. Als camps de concentració, qualsevol cosa podia significar la diferència entre la vida i la mort.  El més mínim gest, el no entendre una paraula en alemany, tenir una cara que no agradés a algú, trigar massa a fer alguna cosa, podia significar morir en aquell mateix instant. Si m’accepteu una recomanació, llegiu l’extraordinari llibre de Jorge Semprún “La escritura o la vida” i entendreu de què parlo ràpidament. D’altra banda, tenir una habilitat que podia fer que fossis considerat com “essencial” pels nazis, podia arribar a proporcionar-te alguns avantatges que et permetessin arribar a sobreviure. Francesc Boix era fotògraf i això li va salvar la vida. Els comandaments nazis el van utilitzar per fotografiar tot allò que necessitaven documentar en el seu dia a dia, incloses les seves festes. Mai em semblarà tant apropiada la definició del que era un fotògraf que feia Sebastiao Salgado com en aquest cas. El fotògraf és algú que dibuixa amb llums i ombres. Perquè les seves fotografies en blanc i negre, sovint cercaven el detall del dibuix del mestre.

Francesc Boix es podia haver limitat a intentar sobreviure. Però no en va tenir prou, va decidir que les seves fotografies podrien arribar a tenir un cert valor acabada la guerra. Podien acabar essent l’únic testimoni de les atrocitats que es cometien darrera d’aquells murs que amagaven la infàmia i la barbàrie més absoluta que els homes podien arribar a cometre sota el lema que hi havia a totes les entrades dels camps: “Treballar et farà lliure”. Una falsa il·lusió per a aquells que entraven per les seves portes.

I així ho va fer. Es va dedicar amb la connivència d’altres presos a amagar més de 20000 negatius de fotografies que després van ser utilitzades als Judicis de Nuremberg per identificar a alguns dels principals oficials i comandaments nazis. Francesc Boix va haver d’assistir a aquells judicis com a testimoni per reconéixer els assassins als quals no va dubtar a assenyalar.

Va arriscar la seva vida a cada fotografia feta i amagada. La va posar a disposició dels altres, del futur i de la decència moral, cadascuna de les 20000 vegades en les que va prèmer el disparador de la seva màquina.

Hannah Arendt deia que el nazisme aconseguí “banalitzar el mal” com a part d’una estratègia per tal que “els seus” fessin el que feien sense tenir la sensació que allò era abominable. Es tractava de deshumanitzar els altres. L’oblit dels que lluitaren per resistir i donar a conéixer al món el que allà va passar em sembla també una forma de “banalitzar el bé” que molts van fer arriscant tot el que tenien.

D’una dona excepcional que ja no hi és a la que avui he recordat.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Avui fa quatre anys de la mort de la Fanta. Pocs de vosaltres sabreu qui és i segurament us farà gràcia un nom com aquest. Simplement us diré que jo la considerava la meva mare africana. A ella li causava grans atacs de riure que jo l’anomenés així (suposo que per la petita diferència de tipus pigmentari que teníem) però de sobte, sempre es posava seriosa i em retreia que ho digués, que mare tan sols n’hi ha una i la meva es podia enfadar si arribava a saber-ho. Des de la primera vegada que vaig anar al Malí, ella em va acollir com a un fill més a casa seva. Patia quan jo no estava bé, feia venir el marabout per si jo el podia necessitar, em preguntava quan em notava trist perquè m’enyorava de casa, s’alegrava amb els meus avenços i es preocupava per mi i els meus.

La recordo sovint, amb les seves grans rialles i els seus consells de dona sàvia que movia tota una casa donant ordres a tort i dret des de la seva butaca del jardí. No hi havia res que s’escapés del seu control tot i els seus problemes de movilitat.  Recordo un dia que volia anar a un mercat a comprar unes coses per a mi, uns regals que sempre em feia emportar-me (teles i altres coses per l’estil). Va trucar al seu nebot per tal que ens vingués a buscar en cotxe i hi vam anar. Ella no es va moure del cotxe. Tan sols treia el cap per la finestra i cridava i ràpidament veies córrer gent cap a tu carregats de coses que ella es posava a remenar i escollir mentre en negociava el preu. Jo, simplement observava l’espectacle absolutament embadalit allò que tenia davant els meus ulls.

Recordo tardes senceres al pati de la casa, rebent a gent que passava per la casa a saludar. Podien passar-se una amiga de la infantesa, algú a demanar un favor, el ministre d’educació, el seu cosí, un general de l’exèrcit i sempre hi havia grans riures per totes bandes. I sempre el ritual del tè amb menta quan arribava el moment

Crec que mai no va entendre del tot què carai hi feia jo allà, en aquell barri a la vora del riu Níger,  preocupant-me per coses ben estranyes de la seva cultura que no interessaven a ningú més que a mi…

Sempre que la recordo em sap greu pensar que no ha pogut conéixer a la petita Aina directament i donar-li les seves benediccions ni posar-li els seus gri-gris. Li hauria agradat poder conèixer-la. Però sàpigues, Fanta, allà on siguis, que hi ha una nina, la que més agrada a la meva filla, que es diu com tu. I sap el perquè del nom que vaig suggerir-li. I sap el que significa.
Segur que des d’allà on siguis, al costat dels ancestres (els que tu et prenies tan seriosament), vetlles per tots nosaltres.
Un proverbi bàmbara diu  que “El mort no coneix allò que té al seu davant però si que coneix molt bé allò que ha deixat al seu darrera”. Mirant enrere tan sols hi havia bondat i alegria, tota ella continguda en el seu somriure.
Alà Kà yàfa taabaa mà! Àmiina!

72 anys de retard i una carta perduda.

Ahir em va cridar l’atenció, mentre navegava sense rumb per internet, el títol d’una notícia. Era una carta d’una noia nordamericana al seu xicot que era al front durant la II Guerra Mundial i que va arribar  amb 72 anys de retard a la seva destinació. Altres vegades havia llegit coses similars. Històries de cartes que no arribaven mai, d’altres que es trobaven després de molts anys perdudes al llimb de les cartes perdudes on havien passat dècades voltant d’una banda a l’altre fins que algun funcionari decidia que potser calia reactivar aquella carta enviada en un sobre potser ja groguenc molt de temps abans. I tot i haver llegit coses similars, aquesta vegada no em deixa indiferent i em dona en què pensar. Porto des de ahir pensant-hi sense donar massa treva a la meva imaginació.

I per aquelles coses de la casualitat, aquest matí escolto a la ràdio una notícia que m’ho recorda: arriba al servei de correus una postal la direcció a la que va dirigida és un nínxol d’un cementiri. Uns amics que estan de vacances, li envien una postal a un amic ja mort per fer-li saber on són i sobretot que han pensat en ell. La postal cau en mans d’unes funcionàries a les que sorprèn la notícia, compren unes flors i van a portar la postal a un nínxol. Ara sóc jo que imagino que fins i tot, més enllà de deixar-la, potser fins i tot van llegir-la en veu alta…

En una època en que ja gairebé no es reben cartes a casa, en que gairebé no s’escriuen cartes a ningú, un troba a faltar esperar la carta que sap que ha d’arribar o millor encara: sorprendre’s per l’arribada de la inesperada. Fa més o menys trenta anys, jo en vaig rebre una d’aquestes. Una que venia en un sobre molt elegant que la identificava pel membret, com a vinguda de França. Qui escrivia la carta de la seva pròpia mà era François Mitterrand i escrivia a un nen, que era jo, alegrant-se que algú com jo, hagués decidit enviar una carta escrita en francès al President de la República de França.  No em pregunteu perquè carai vaig decidir allò i no enviar-li a algun jugador de futbol o a algú per l’estil, però sigui com sigui el cas és que aquella carta em va fer molta il·lusió. La vaig ensenyar als meus pares, la vaig ensenyar a l’escola, als meus companys de classe i també als meus amics del barri. Suposo que va ser en aquest anar i venir de la carta, va ser que ella va decidir desaparèixer del mapa. No la vaig tornar a veure. M’he passat la vida pensant que algun dia apareixeria entre les coses dels meus pares, entre algun dels llibres de casa seva però el dia no arriba. Us imagineu el que significa la pèrdua d’un document com aquest per a mi que sóc historiador? Una veritable catàstrofe per simplificar. Em queda però una esperança. Una il·lusió pot ser una mica infantil a la que m’hi ha portat la ràdio aquest matí… Que un dia llunyà, potser d’aquí a 72 anys algú la trobi entre un llibre o una enciclopèdia reciclada i decideixi portarme-la allà on jo sigui i qui sap si potser aleshores, amb una mica de sort, que me la llegeixi en veu alta. Tan sols pel plaer de saber que algú l’ha trobada.

Els aplaudiments que no eren per a mi però no m’importava.

Fa uns pocs mesos em van convidar a donar una xerrada sobre la història del Malí i com acostumo a fer si disposo del temps per preparar-ho i anar-hi, vaig dir que si. Aquest cop però hi havia una cosa diferent a la de les altres vegades en que això havia succeït: el públic. A mi sempre m’havien convidat a fer xerrades sobre diferents aspectes del país africà en diferents tipus d’entitats: llibreries, ateneus, associacions, universitats… Era pel que estava preparat. Però quan vaig rebre aquella trucada i la persona que em va parlar a l’altre costat del telèfon es presentà com a president d’una associació de malians d’Osona, vaig veure que les coses, aquell cop, anirien diferents. Qui volia que fes aquella xerrada un dissabte al matí era una associació de malians d’Osona i es posaven en contacte amb mi per anar a Vic en la celebració del dia de la independència del país. I si, el públic, seria majoritàriament malià… M’ha tocat fer coses estranyes a la meva vida però parlar de la seva pròpia cultura, de la seva pròpia història a un grup de malians no m’havia passat mai. Però, després de pensar-ho una mica, la idea em va semblar fantàstica així que tan sols calia pensar sobre què parlar. I vaig pensar que voilia parlar d’uns quants “moments estel·lars” de la història del Malí, tot parafrasejant a Zweig. Volia tornar a posar en contacte a gent que feia anys que havien sortit del seu país amb la seva pròpia història, la dels seus ancestres i sobretot fer-los saber que hi havia gent a casa nostra a qui la seva cultura i la seva història els semblava quelcom d’excepcional. Així doncs m’ho vaig prendre com un petit homenatge.

Va ser fascinant. Es va produïr una cosa que no m’havia passat mai. Tot i ser jo qui en principi parlava i comentava sobre el seu país, jo era alhora un espectador més de l’espectacle que es produïa uns metres al meu davant, just al darrera de les cadires de les autoritats (alcaldes, polítics, el cònsul de Malí a Barcelona…). Allà hi eren tots els malians convocats a un acte que duraria tot el dia i del que la part més ensopida seria segur la meva xerrada. Allà hi havia homes, dones carregades amb criatures, nens de totes les edats, algunes que altres famílies que havien adoptat a nens del Malí, dones que anaven i venien preparant el dinar que ens donarien més tard, nens que ploraven, altres que corrien… Al meu davant tot un espectacle de colors, de gent atenta, d’altra que mantenia les seves converses absolutament alienes a allò que jo deia… No m’importava perquè era jo qui millor ho passava entre aquella gent que reia, que escoltava a estones i que sobretot aplaudia. Però no us penseu: no m’aplaudien a mi… Aplaudien cada vegada que sentien que jo esmentava a qualsevol personatge històric que ells reconeixien en les meves paraules. Probablement a tota aquella gent no els havien parlat de Sumaoro Kanté, de Sundjata Keita, del Kankou Moussa, des de que anaven a escola molt de temps enrere. Mai m’havien interromput tantes vegades i mai m’havia importat tan poc com aquell dia.

Després vingueren les felicitacions i les salutacions amb les autoritats, que no m’interessaven gaire (sigui dit de pas), el dinar fet per les dones (que es sorprenien pel fet que jo m’interessés pel com ho feien), que evidentment estava espectacular i les cançons i el ball. No hi ha festa sense ball i cançons. En això no som tan diferents… Tambors i veus en directe que per un moment, si tancaves els ulls, et feien pensar en nits de calor a Bamako, Ségou o Timbuctú. Us deixo un petit vídeo per tal que ho jutgeu vosaltres mateixos…

De Grècia i el cant de sirenes que no em deixa dormir.

Darrerament tan sols penso en grec. Bé, m’explicaré una mica… En primer lloc, no parlo ni llegeixo grec (ni clàssic ni modern) així que això de que “penso en grec” és tan sols una manera de parlar…

Tothom que em coneix sap que sempre he estat un enamorat del continent africà i que he dedicat bona part de la meva biografia personal a intentar entendre una mica allò que passava a petites parts del continent. Però Grècia… Grècia sempre ha estat allà! Ja des de ben petits ens en parlaven i ens deien que eren les nostres arrels amb més o menys encert i en el millor dels casos acabàvem anant a Empúries a visitar unes restes que difícilment diuen res a uns nois de curta edat.

No puc dir que Grècia va tornar a estar present a la meva vida fins a la Universitat. Els grecs i tot allò grec m’interessava en gran mesura però no podia dir el mateix de les avorrides classes d’història antiga amb les que vaig topar. Bé de fet, les classes no eren les culpables, més aviat els professors i les professores. S’entestaven a presentar-nos la història de Grècia, Roma o Egipte com un seguit d’apartats estancs que duien títols tan suggerents com “L’agricultura a Grècia”. Així, que igual que Roma, Grècia va passar a ser allò que havia d’estudiar de manera mecànica per aprovar una assignatura que, dit sigui de pas, va ser la darrera de la carrera a aprovar. El problema era l’interès amb que jo estava predisposat cap aquelles classes. No hi havia res que em cridés l’atenció així que tot va acabar arraconat en un calaix que de ben segur tornaria a trigar a ser obert.

Va ser a través d’Egipte que vaig tornar a Grècia. Vaig trobar un professor, que em va fer entendre que les coses, quan s’expliquen des de la passió, entren millor. A ell li dec molt del que sóc.  Gràcies a ell vaig llegir a Heròdot, que evidentment parlava d’Egipte. I gràcies a ell també vaig conèixer a un altre savi, Martin G. Bernal, que deia que les arrels de la civilització clàssica no eren a Grècia sinó a Egipte i que els grecs ho havien après tot d’ells. I el temps va anar passant i Grècia sempre era allà, com una Ítaca a la que sempre acabar tornant, per una o altra raó. En els darrers anys, hi he pogut viatjar però sobretot l’he llegit molt. He llegit a clàssics del seu pensament, de la seva literatura, a viatgers que ens explicaven com són les seves gents i els seus paisatges, a poetes que creaven entre oliveres que arriben fins al mar, als que ens expliquen els desastres que pateixen des de fa anys uns grecs farts d’economistes i polítics maldestres, sobre els que arriben a les seves costes cercant un futur millor…

Els darrers dies estic llegint a Lawrence Durrell i la seva meravellosa trilogia de les illes gregues que ell tant bé coneixia. He començat per Corfú i “La celda de Próspero”. Realment els anys 30 i principis dels 40 les illes gregues devien ser un paradís a la terra, a la que no es resistien joves britànics cercant territoris verges, i que pel que transmeten a les seves obres estava molt allunyada de la imatge de les illes que en tenim avui dia. I uns joves Durrell i la seva dona en van gaudir com ningú…

“Causalidad es este piso divisorio que cae cada mañana cuando estoy de vuelta en las rocas tibias, tendido con la cara a menos de un palmo del Jónico oscuro. Pasamos toda la mañana tirados junto al Santuario de ladrillos de San Arsenio, arrojando cerezas al estanque, dos brazas de agua clara hasta el fondo arenoso donde quedan como gotas de sangre. N. va en su busca como una nutria y las trae entre los labios. El Santuario es nuestra piscina privada; cuatro macizos de cipreses, profundos bordes bien cortados para zambullirse en dos brazas de agua azul, y un suelo de guijarros limpios. Una vez, después de una tormenta, un icono de San Arsenio fue hallado aquí por un pescador llamado Manoli, que construyó el santuario de argamasa roja para alojarlo. La lamparita está siempre llena de aceite dulce ahora, porque San Arsenio guarda nuestros baños.”

Durrell, L. “La celda de Próspero”

No tinc la força de voluntat d’Ulisses i crec que no costarà massa deixar-me entabanar pel cant de sirenes que venen de Grècia i em criden a tornar a les seves terres. Serà la proximitat de l’estiu…

D’avis i àvies.

Hi ha dies que un sap que les coses que ha fet, les que ha pensat, dit o imaginat estan bé. Ahir per a mi va ser un dia d’aquests. Fa temps vaig imaginar un dia en que els meus alumnes poguessin compartir coses amb els seus avis (però també amb els dels seus companys) més enllà de l’àmbit purament personal al que estan acostumats a veure’ls. Suposo que cadascú té les seves dèries i que un alimenta les seves projeccions, tot sovint, de les seves pròpies mancances. Per raons diverses que ara no venen al cas, jo mai vaig poder parlar massa amb els meus avis. Si que vaig coincidir en el temps i l’espai comú que eren les trobades familiars però mai vaig poder parlar amb ells de coses massa transcendentals per les que potser m’haurien anat bé els seus consells. Així que aquesta sempre ha estat una idea que em voltava pel cap i que havia anat compartint amb amics i companys de feina, però sempre sorgia algun que altra entrebanc i mai hi havia oportunitat.

Sempre he pensat, que els avis i les àvies juguen un paper fonamental en la transmissió de determinats tipus de coneixements. Els adolescents sovint s’allunyen dels seus pares però acostumen a mantenir una relació diferent amb els avis. Els avis es poden permetre allò que  un com a pare o mare no pot acceptar. Les àvies i els avis són aquells a qui els seus néts que els han vist sempre al seu costat fessin el que fessin i aquests, que ho saben i tenen al seu favor l’experiència, s’atreveixen a dir-los coses que segurament causarien rebuig si el transmissor fos un pare o una mare.

Bé el cas és que ahir vam organitzar allò que havíem imaginat amb alguns companys fa un temps: una trobada d’alumnes de 4t d’ESO (15-16 anys) amb avis i àvies. La proposta i l’excusa? Que parlessin amb els avis que poguessin venir sobre quines eren les decisions preses a les seves vides i com les havien encarat. Una excusa com qualsevol altra per tal que els avis s’envoltessin d’adolescents en grups no massa nombrosos i expliquessin qui eren, a què s’havien dedicat, què era el més important que havien fet a les seves vides, com han canviat els temps… En pocs minuts es va trencar la situació de desconcert inicial i sense massa pautes els uns es van anar amotllant als altres. Uns seien i els nois i noies els envoltaven, alguns altres se sentien més còmodes fent petits grups d’avis que anaven responent les preguntes que els plantejaven, hi havia néts que miraven els seus avis sorpresos de les coses que explicaven i que probablement no haurien sabut mai si no hagués existit aquell dia, i àvies que es miraven a nétes que s’han fet grans i responsables i escolten atentament a unes àvies que ahir eren les protagonistes. Una àvia que havia estat professora els renya perquè no llegeixen els diaris i un altre els parla de les seves peripècies creuant l’Àfrica amb una “impala”. Una mica més enllà un els parla dels seus temps de pagès de sol a sol i un altre de la passió a la que ha dedicat la seva vida: l’arquitectura.  I jo passejant de grup a grup, tenint la sensació que allò que hi havia allà mateix, davant dels meus ulls era una veritable biblioteca de la paraula dita. Un lloc on les distàncies es fan mínimes i generacions llunyanes, es reconeixen. I una mica més enllà… Una mica més enllà, s’acaba el temps i tothom està content de l’experiència viscuda perquè saben que ha estat única i qui sap si irrepetible.

D’innovacions educatives i seguir caminant.

No paro de llegir a les xarxes socials notícies sobre propostes d’innovacions en el sector educatiu que em sembla que ens fan perdre la perspectiva. Sempre he estat a favor d’incorporar a l’educació tot allò que faci que els nostres alumnes creixin en un sentit ampli però sense perdre el nord. Llegeixo com les classes han de “gamificar-se”, se’ls hi ha de donar la volta, com s’han d’eliminar els deures, com cal eradicar les classes magistrals de les nostres aules, com hem d’aplicar en termes educatius allò que ens diuen des de un país tant diferent al nostre com és Finlàndia i moltes altres coses més. Veig amb sorpresa l’aparició de gent que defensa a ultrança un model o un altre i a mi em sembla que mai han estat solució dels problemes els maniqueismes, les propostes excloents. Llegia fa uns dies Gregorio Luri, crec recordar que a twitter, que com més propostes de canvis educatius veia a l’actualitat, ell més creia en l’escolàstica. Crec que era una exageració però entenc el sentit perquè jo també tinc la sensació que qui educa avui dia en la idea que el raonament però també la memòria és important, qui creu en que les classes poden ser també magistrals, qui defensa que en la lectura de clàssics els nostres alumnes poden aprendre moltes coses, qui defensa que no cal rebaixar els nivells d’exigència generals dels nostres alumnes perquè són molt més capaços del que sovint tots plegats pensem, és sovint vist com un heretge a qui cal perseguir.

Crec sincerament que hi ha moltes d’aquestes propostes que parlen de canvi de paradigma que són simplement una fugida endavant, una espècie d’actualització de la premisa lampedusiana , aquella que deia que “cal que tot canviï per tal que tot continuï igual”.

No crec que la solució sigui en l’arraconament de propostes que no ens agraden i la defensa aferrissada d’altres que ens semblen la panacea a tots els mals dels nostres sistemes educatius. Hi ha professors innovadors a les seves aules absolutament genials i d’altres que amaguen en aquesta innovació la mediocritat. I observo a d’altres que fan de les seves classes magistrals el seu hàbitat natural en el que es mouen amb absoluta fluïdesa i als que els seus alumnes adoren i consideren els millors professors possibles.

I em pregunto si les respostes a moltes de les preguntes que no aconseguim respondre no deuen ser en aquell punt intermig en que conflueixen unes i altres propostes, així que modestament continuaré fent les meves classes com sempre: incorporant tot allò que crec que pugui ajudar als alumnes a seguir creixent i sobretot ajudant-los a pensar i fer-se bones preguntes.

 

Una trobada inesperada i desesperada

No en sé massa coses d’ell. Tan sols que aquest matí de divendres sant m’hi he creuat quan he sortit al carrer. S’ha dirigit a mi demanant-me si parlava anglès. Quan he contestat que una mica, m’ha començat a explicar la seva història. Que es diu Danny, que és de Ghana, que va arribar en una barca fins a Andalusia després d’haver atravessat el desert, que no té feina, ni diners, ni papers però que (coses d’aquest país) ja té un deute de la casa on dorm a Terrassa, de 180€. Que es passa el dia intentant trobar una solució a la seva situació però que no sap com fer-s’ho, que necessitava de la meva ajuda. Que si no fos per la gent bona que troba pel carrer probablement ja seria mort, que li feia molta vergonya haver de demanar ajuda (i se li notava a cada paraula l’esforç). La veu li tremolava, els ulls entelats per les llàgrimes i jo sense saber massa bé què fer. Li he ofert allò que podia i una estona de companyia. Ens hem acomiadat al cap d’una bona estona ell dient-me que Déu em beneís i jo desitjant-li tota la sort que pugui necessitar.

Ara penso en moltes coses. Totes i cadascuna d’elles amuntegades les unes sobre les altres. Si el que he fet era l’únic que podia fer? Si és just que gent que intenta tenir una vida millor no tinguin l’oportunitat com a mínim d’intentar-ho. Em pregunta també què deu ser estar tan lluny de casa teva i no tenir res, ni tan sols referents, saber que ets gairebé un apestat, que ni tan sols ets “legal” per a molts, que la teva única alternativa sigui vagarejar pels carrers d’una gran ciutat intentant buscar-te la vida sense que a gairebé ningú li importi la teva presència, sense gairebé ni existir. I l’única cosa quecabo pensant és que la desesperació deu ser quelcom semblant a això.

Un retorn.

Fa un temps que no escric massa en aquest espai. La veritat és que darrerament no he tingut massa temps per dedicar-hi. La vida et canvia molt quan tens un fill/a. La meva filla es diu Aina i ara té tot just set mesos (encara no). El temps que abans podia dedicar a “les meves coses”, ara miro de dedicar-lo a ella per mirar de compensar totes aquelles hores d’absència laboral. 

A les darreres setmanes he estat atrafegat entre correccions, xerrades i les presentacions (Vilafranca i Barcelona) del llibre del bon amic Jordi Tomàs.  Deixeu-me que us en faci cinc cèntims… Val la pena (el llibre, vull dir). 

El títol és “El mar dels traïdors” i és una novel·la d’aventures. L’acció se situa l’any 1864. Un jove acabat de llicenciar en medicina troba la seva primera feina en un bergantí que participa de l’anomenat “comerç triangular”. Quan el jove arriba al continent africà i recullen la mercaderia que hauràn de portar fins a Amèrica, el protagonista no s’ho pot creure… es tracta d’esclaus africans! A partir d’aquest moment , comença l’aventura a bord del vaixell. 

La particularitat de l’argument, rau en el fet que els protagonistes de la història són catalans. A ningú li hauria de cridar l’atenció que els catalans també fossin partíceps de la tracta d’esclaus. Una part de la burgesia industrial catalana del segle XIX va poder finançar els seus pròspers negocis gràcies a tan lucratiu negoci, encara que la dimensió moral d’aquest, com a mínim, fos dubtosa. Però això importava a poca gent. Els Biada, Vidal-Quadras,Güell, López y López (entre molts d’altres) eren vistos per la societat catalana de l’època com a grans personatges que engrandien les seves ciutats, els seus pobles, Catalunya i Espanya, tot fent grans obres de caritat que d’alguna manera perseguien netejar les pròpies consciències. 

La lectura del llibre de Jordi Tomàs és imprescindible per saber més sobre el nostre propi passat, el d’un poble català que també té els seus propis fantasmes.

De moment, ningú no ha demant perdó…