De la meva inconstància.

Fa temps que no escric res, la inconstància de sempre… Crec que no sóc l’únic, oi? En el meu cas és una de les patologies cròniques que arrossego. Els meus pares van decidir marcar el meu ADN amb unes característiques que abarquen desde una predisposició especial a patir de gota, a la incontinencia verbal tot passant per la meva irregularitat endèmica en tot allò que començo. Serà així doncs que no és tan sols una qüestió meva això de no acabar un percentatge elevat de les coses que començo? La meva vida està plena de coses inacabades: projectes, somnis, feines, històries i una llista infinita de coses més que no seria capaç d’acabar per aquesta mateixa incapacitat meva d’acabar les coses…

Perdó, ara que ho recordo quan era petit vaig acabar una cosa. Si, un dibuix, d’un cavall i un príncep. EM vaig inspirar en un llibre que tenia a casa, i jo devia fer primer o segon d’EGB. Era el millor dibuix de la classe, el més maco (no ho acabo d’entendre perquè jo no dibuixo bé, aquest do el té el meu germà, però un altre dia us en parlo), el més ben acabat. La professora em va felicitar, en un primer moment em va alegrar molt la felicitació, però la cosa es va torçar, em van fer anar classe per classe ensenyant aquell dibuix. Suposo que ho devien fer per animar-me i fer-me saber que les coses ben fetes tenen una recompensa però a mi allò em va causar un petit trauma. No ho podia soportar, anar classe per classe ensenyant el meu dibuix, essent el centre d’atenció, estant incòmode. I a partir d’aquell moment que seria el proper? Tractar de fer-ne un de millor? Superor l’anterior quan ni tan sols sabia molt bé com m’havia sortit aquell tant bé? Crec que aquell dia vaig decidir que era molt millor no fer massa bé les coses, no ser el primer a acabar-les i fins i tot molt millor si les deixava incompletes. La gent deixa d’esperar tant de tu…  

Yes we can.

Avui un video penjat al youtube que va sortir a la llum fa cinc dies i que està basat en el discurs de New Hampshire de Barack Obama.

Al meu barri hi passen coses…

Si, al meu barri hi passen cosess… estranyes. Deixant de banda que la setmana passada van detenir al costat del meu portal a sis pressumptes terroristes islamistes que sembla que tenien intenció d’atemptar contra el transport públic… deixant de banda que a la pastisseria on van agafar un dels caps de la suposada cèlula islamista, hi he anat força sovint i que els fills del senyor empresonat són molt agradables… Deixant de banda tot això, al meu barri hi passen coses molt estranyes. Els meus veïns paquistanesos, no sé mai si son dos o dues dotzenes. El pis és compartit, fins aquí cap problema. (strictus sensus, jo també el comparteixo amb la meva parella), el problema és que no sé mai a qui saludo, hi ha algunes cares que em sonen, però sovint em creuo amb d’altres als que no he vist mai. Si a això li sumem que a més dels paquistanesos també comparteixen pis amb ells unes romaneses (aquí tampoc precisar el nombre, però mñes d’una segur) podreu entendre les meves dificultats per intentar establir vincle veinals.

Per si això no fos suficientment curiós, us explico la meva experiència l’altre dia de bon mati. A les set del matí surto de casa com cada dia, direcció als ferrocarrils, però arribant a la part superior de la Rambla del Raval, a una cabina telefònica, vaig veure alguna cosa que em va cridar l’atenció. Vaig girar el cap. Hi havia un senyor, ben vestit, amb americana, però la peculiaritat del que feia venia donada pel fet que tapava el micròfon del telèfon amb un mocador verd i es tapava el nas com per dissimular la veu. I just en aquell moment, quan passava jo pel davant sento que diu ” I si no entra en razón tendrá que atenerse a las consecuencias…”. No m’ho podia creure, estava perplex! Era una amenaça? Una extorsió? Vaig mirar a costat i costat per si hi havia algú més, per si veia la policia, però tampoc sabia massa bé què havia de fer. I si ho havia sentit malament? I si estava encostipat i no volia contaminar-se pels virus del telèfon? Com diuen els meus alumnes “Va a ser que no…”.  El fet és que vaig decidir continuar vist que no hi havia ningú pel carrer a aquelles hores i fer com si ho hagués somiat…