He començat les vacances, com a mínim formalment. En realitat encara em queden alguns temes per tancar i ho faré en els propers dies, però ara el ritme ja és un altre, s’han acabat les formacions, els traspassos, els informes i ara comença el descans.
El necessito. Estic exhaust, física i mentalment. No dec ser una excepció…
Però m’agradaria fer balanç del que ha estat el curs. I aquesta, l’escrita, és una bona manera de fer-ho. Ha estat un curs complicat en molts sentits i malgrat podia haver fet algunes coses molt millor, no en tinc cap dubte, estic satisfet de com han anat finalment les coses.
Suposo que en els propers dies hi haurà algú que farà aquell comentari sobre els professors i com de bé vivim i que quines vacances que tenim… Qui ho fa, no té ni idea de com d’exigent és aquesta professió i suposo que per molt que li expliqui no ho entendrà mai. En una aula es veuen i es viuen moltes coses i a una intensitat absolutament brutal.
Aquest curs, he vist alumnes que evolucionaven de manera brillant, al costat d’altres que tenien dificultats per seguir les rutines. He vist companys de feina que deixaven la professió a la recerca de nous horitzons perquè havien arribat a la conclusió de que tot plegat era massa dur o simplement per fer un viratge a la seva vida.
Aquest curs he vist alumnes que passaven per situacions per les que ningú de la seva edat hauria de passar i malgrat tot, en un esforç del que jo no sé si hauria estat capaç a la seva edat, se’n sortien. No hi ha satisfacció més gran per qui ha mirat d’acompanyar-los en allò que els preocupava.
He vist alumnes tenint idees pròpies i desenvolupant projectes ambiciosos. He vist idees mediocres que amb la crítica han evolucionat i han millorat. He vist algun que altre desastre i aleshores hem hagut de tornar a començar…
He vist companys amb idees brillants que reeixien en els seus projectes i d’altres amb idees igual d’extraordinàries que per una o altra raó no arribaven a bon port. Hi ha coses que no sempre podem controlar i que cal acceptar-les tal qual són.
He vist alumnes que llegien més que mai gràcies a les idees d’algunes de les seves professores.
He passat hores i hores corregint a casa meva. Com tants d’altres companys i companyes.
He dedicat hores a preparar classes fora del meu horari escolar. No les suficients perquè com suposo que acostuma a passar, les coses tenen un límit i un ha d’aprendre a posar límits a allà on no n’hi han.
M’he emportat problemes d’alumnes a casa. Sé que la teoria diu que no hauria de fer-se però una altra vegada, qui no hagi treballat mai amb alumnes no entendrà que els neguits d’uns adolescents (i també de les seves famílies), no entenen de posposar les coses i que necessiten respostes o com a mínim orientacions quan abans millor.
He gaudit de moltes de les coses que hem treballat a classe. Amb d’altres, no. Com tot a la vida hi ha coses que t’interessen més que d’altres i has d’intentar que no es noti massa…
He gaudit de converses enriquidores amb companys i companyes de feina que il·luminen el camí del dia a dia. He rigut amb ells i alguna vegada, sí també les faig aquestes coses, d’ells. Sé que no m’ho tenen massa en compte perquè tenen una paciència infinita i en el fons saben que no hi ha malícia en els meus comentaris aspres.
Les mateixes converses enriquidores viscudes amb alumnes que de sobte se sentien interessats en el moment menys insospitat. Cal no deixar passar el moment. Aparcar el que sigui que estàs fent en aquell moment -no hi ha cap contingut prou important- i dedicar-hi el temps que calgui a respondre o orientar en coses que els interessen. Són moments impagables i de vegades no estem prou atents…
He continuat visquent en el meu desordre aparent. Disculpes pels que em pateixen cada dia…
He demanat unes quantes vegades perdó quan he vist que havia fet alguna cosa malament. No em sap greu fer-ho perquè bons professors em van ensenyar a fer-ho ja des de petit.
M’he acomiadat de dos companys de feina que es jubilen. Hi tinc un deute impagable per tot el que m’han transmès amb la pràctica més que de paraula.
Penso en coses de cara al proper curs. No podré deixar de fer-ho malgrat estigui de vacances perquè un és com és, però intentaré posposar-les una mica.
Enmig de tot això he intentat fer de pare d’una nena de 6 anys que exigeix el millor de la seva mare i de mi. No sempre he estat a l’alçada. He de millorar…
Acaba un curs i n’hi ha un altre a l’horitzó. Abans però, un agraïment a tots els companys i companyes que hem compartit el curs i dels que sempre aprenc coses. No estem acostumats a que ningú ens agraeixi les coses i a mi em sembla que és important que de tant en tant algú ens recordi tota la bona feina que fem, que és molta. Gràcies.
Bon estiu a tothom.
Jordi
Les meves coses i altres històries 