Educared 2011

Estic passant uns dies a Madrid assistint al Congrés Internacional d’Educared organitzat per la Fundación Telefónica. La veritat és que això fa poc que ha començat però promet força. Hem començat amb ua sessió en que ens parlàven de les virtuts de la Fundación Telefónica. Sincerament, no m’en puc estar de dir-ho, m’ha semblat una mostra de “neocolonialisme altermundista”, però després ha arribat en Ferran Adrià i ens ha donat una lliçó magistral sobre com fomentar la creativitat i la innovació en el món de l’educació parlant d’una cosa aparentment tan llunyana com és la cuina. Els paral·lelismes eren impressionants.
Després d’això han començat les sessions dedicades a experiències més concretes i la veritat és que m’ha cridat l’atenció un projecte en concret: Public Art Project.
La idea és la de posar en contacte a estudiants de diferents regions del món, per tal que, utilizant com a llengua vehicular l’anglès, parlant de l’art públic que els envolta. M’ha semblat un projecte interesantíssim basat en la utilització de l’eina 2.0 “Woices”. Podeu trobar més informació a la web.

Els Mariko.

Fa uns minuts que acabo de parlar amb la família Mariko. Els Mariko són la meva família del Malí i són un apèndix a la meva família “natural”. La Fanta, la mare, en Bakary, el pare i els fills, Lamine, Cheik i Fata són els membres d’aquesta fantàstica família. Viuen al barri de Faladie Sema en una bona casa que no tots els malians es poden permetre. Diríem que la seva posició social els hi vé per una banda per herència familiar, la Fanta és filla d’un antic President de l’Assemblea Nacional i és germana de diferents ministres del país. Els Dicko són una veritable saga política amb bona reputació al Malí.
De la mateixa manera, el Bakary és un antic ministre del país i un home molt lloat per la seva integritat en l’exercici de la funció pública.
La veritat és que m’he posat molt content de la seva trucada, després d’haver pogut parlar de tot i de res. Sembla mentida els llaços que poden establir-se entre gent de cultures tan diferents.

La memòria és per ser recordada.

Llegeixo aquests dies un llibre commovedor en molts sentits. Es tracta de “El refugio de la memoria” del ja mort Tony Judt. Com deia al principi d’aquestes línies es tracta d’un llibre commovedor ja des de el pròleg mateix escrit pel mateix Judt. L’autor que se sap aprop de la mort malgrat la seva joventut planteja amb una enteresa inusual les particularitats de la seva malaltia i els efectes que li causen.
Davant del desenllaç que s’apropa sense possibilitat d’alteració ell assumeix que davant les seves impossibilitats múltiples, davant de toes les seves nits sense son i sense possibilitat de moviment, l’única cosa que li queden són les hores per recordar. Les seves nits són per recordar i així l’autor ens dedica aquest llibre de records que escriu quan arriba el nou dia amb l’ajut dels seus assistents.
No hi ha paraules per descriure la duresa però també la integritat del personatge en qüestió que ens fa percebre la seva Anglaterra dels anys 50, la que ell recorda amb una exactitud impressionant.

Diumenge i la qüestió tuareg.

Mig adormit i amb lleganyes matineres aprofito el matí de diumenge abans de la tempesta setmanal. M’esperen uns dies fora de casa per feina i per tant em prendré el dia d’avui amb certa calma. Fa uns dies vaig fer una conferència en un curs organitzat des de la Universitat de Barcelona que es deia Crisi i reconstrucció a l’Àfrica negra. Em van convidar sobre el conflicte del Nord al Malí. La veritat és que tot i conéixer el tema no podia considerar-m’hi un expert ni molt menys, mai m’havia interessat especialment i sobretot no en sabia massa cosa de la qüestió tuareg ja que sempre havia estat allunyada dels meus camps d’estudi, però l’oportunitat de participar al curs m’ha permés fer diverses lectures que m’han permès posar-me més o menys al dia sobre una qüestió que ha resultat molt més interessant del que suposava inicialment.

Perquè des de els anys 60 sobretot són periòdiques les revoltes dels tuaregs del Nord del Malí? Aquesta és la resposta que vaig intentar respondre fugint això si de les respostes que tracten d’explicar el conflicte en temes d’immediatesa. Aquest és un conflicte que té unes arrels molt profundes. Sense aprofundir amssa en el tema, caldria remuntar-se a l’época en que a l’Àfrica occidental hi havia estats esclavistes en que la gent del Nord realitzava “razzies punitives” amb l’objectiu de fer esclaus entre les poblacions poc o mal islamitzades del sud. Des de aquells moments, les interaccions entre  la població sudanesa negra i la “blanca” del sud serà d’un cert recel. La qüestió es veurà incrementada amb l’arribada del colonialisme. La pressència efectiva dels francesos amb un tipus de control directe sobre el territori, des de l’any 1898 significarà més allunyament entre les poblacions del Nord i les sudaneses. Ara però, les frontes colonials marcaren uns límits que serien a l’orígen de les reclamacions tuareg. Les primeres revoltes no es feren esperar i l’any 1916 els francesos s’hagueren d’emprar amb força en la repressió. Però arribaren les independències i després de diversos fracassos en forma d’intents unificadors de diversos territoris que avui dia són estats diferents, aparegué una nova realitat, l’Estat malià. Unes fronteres fictícies, basades parcialment en l’antic Imperi del Malí acotaven encara molt més els territoris que havien d’ocupar els tuaregs. A partir d’aquests moments, la relació entre l’Estat malià i les comunitats tuaregs seran molt tenses. mentre uns reclamaran més quotes d’autonomia per la zona Nord del país, els altres hereus d’un passat colonial francès, centralista i unificador no voldran cedir ni una mica les seves quotes de poder en unes regions del país que se senten profundament oblidades per la capital, Bamako.

Mentre les tensions creixen, els tuaregs continuaran movent-se  per la seva regió natural, el Sàhara, amb els diferents passaports que necessitin per passar d’un costat a l’altra de les fronteres. Una lliçó de pragmatisme davant la inoperància d’uns estats que els veuen com un problema.

Avui és 10 d’abril i a Barcelona hi ha una consulta sobre la independència. Casualitat o no, aquest matí m’he sentit aprop de les reclamacions tuaregs. No estava previst…

Positivisme

Aquests dies de vacances nadalenques m’han portat un fi de festes inesperat: una visita d’un familiar proper a l’hospital. La persona en qüestió, la mare per més dades concretes, sembla que està millor, que han agafat a temps el seu problema i que tot quedarà en un ensurt sense massa importància. Però no volia parlar d’això. En una d’aquestes visites a l’hospital he pogut veure diferents cares de la mateixa moneda. Aquells que després de parlar amb el metge els hi apareixia un somriure a la cara per les bones perspectives i aquells a qui el dia de reis no els hi ha portat tant bones notícies. Suposo que ha de ser un mal tràngol que no ha de ser gens agradable, però que forma part de totes les nostres vides i com a tal a tots ens tocarà d’una o altra manera passar-hi.
Quan he sortit d’allà, en un dels passadissos el contrapunt me l’ha donat una família: ell, el malalt en cadira de rodes, ells -la mare i un fill i una filla- al seu costat. La filla mentre es perdien pel passadís i sense acabar de saber massa bé de què parlaven li ha dit al seu pare:
- Saps què Papa… has fet molt bé la teva feina de mestre.
Segurament no parlaven de res trascendental però a mi m’agrada pensar que si i que davant d’una mala situació sempre cal treure’n el millor.

Saber o no saber dibuixar…

Gabi Campanario

Sempre he pensat que m’encantaria saber dibuixar, però algú va decidir que aquell era un do que no seria per a mi. A la família qui va rebre el preuat do va ser el meu germà D. que des de ben jove ja ens va demostrar que allò del llapis estava fet per a ell. tant és així que n’ha volgut fer la seva vida.
Malgrat tot, això no treu que jo continuï pensant que m’encantaria saber fer uns esbossos ràpids de qualsevol cosa que tingués al meu davant i que a més a més fossin més o menys acceptables.
Jo crec, que de fet, de petit, si que sabia dibuixar. Tant és així que una vegada vaig fer un dibuix que va agradar tant a la meva professora d’aleshores que va decidir que aniria classe per classe ensenyant-lo. I aquí es va esguerrar tot… Crec que el trauma que allò em suposà va fer que decidís que era molt millor deixar de dibuixar que no pas haver de passar per un tràngol com aquell de forma periòdica. Així que vaig decidir saber llegir, qua aiò podia fer-ho a la intmitat de casa meva i sense haver de demostrar res a ningú.
Bé, suposo que si avui he decidit escriure sobre això és perque avui he descobert algú que fa algunes de les coses que a mi més m’hauria agardat saber fer a la vida: dibuixar, escriure i a mes a més saber parlar anglès. El personatge en qüestió és un periodista espanyol – Gabi Campanario- que treballa al Seattle Times i que ha aconseguit que el seu director des de fa una temporada el deixi explicar coses de la seva ciutat d’adopció en base a dibuixos i paraules. La veritat és que m’ha semblat original i m’han agradat els dibuxos. Vosaltres mateixos…

anims

Escric aquest primer post des de el meu nou juguet: el meu iPad! La veritat es que es una passada i fin i tot s’escriu prou be. Sense massa possibilitats de posar accents, pero vaja tampoc semilla massa greu ara com ara…
Avui vull tenir un record pel germa d’un bon amic que esta molt greu i lluitant per la seva vida. Anims Alex, estem amb tu!

Una recomanació.

Aquesta tarda de diumenge he anat a veure una bona exposició al Caixafòrum, Tresors arquològics el regne d’Aràbia Saudita. Ja m’hi veia, estava entre dunes i dromedaris, tot travessant deserts al més pur estil Lawrence d’Aràbia o Charles M. Doughty l’autor d’Arabia Deserta. Ja ho he comentat alguna altra vegada la meva passió per aquelles terres, així que no és cap novetat. En qualsevol cas la recomanació té el sentit de donar a conèixer un territori que sovint pensem que no pot tenir història pel simple fet d’estar en un no-lloc, el desert. En qualsevol cas, el desert i les seves gents existeixen i han donat lloc a cutures i civilitzacions d’allò més interessants a les que cal donar, com a mínim, l’oportunitat de donar-se a conèixer.

 

De mamuts i altres coses

Ahir al matí va ser estona d’encàrrecs. Em vaig estar passejant, entre encàrrec i encàrrec, pel centre de Barcelona. Tot d’una al carrer dels assaonadors (el carrer d’aquells que es dedicaven antigament a preparar les pells) amb el de Montcada, em vaig trobar mirant a l’interior del que semblava una botiga com qualsevol altra i en la que hi havia un rètol que hi deia “Museu del Mamut“. Al seu interior s’hi podia veure la reproducció de l’esquelet d’un mamut. Mai m’ho hagués pensat que a BArcelona hi pogués trobar un museu dedicat a aquestes bèsties prehistòriques, però el cas és que allà estava i jo sense saber-ho. No sé què ha portat a uns especialistes en el tema a obrir aquest curiós museu allà, però en tot cas semblava que no tenia massa èxit si ens hem de guiar per la quantitat de gent que hi entrava al seu interior (0) o per la gent que s’esperava per comprar una entrada (0). En tot cas, jo prometo visitar-lo en properes ocasions, encara que tan sols sigui per poder dir que hi he anat.

Jumbo and The proud of being african.

M’acaba d’arribar una invitació al Facebook per tal d’afegir-me a un grup que em crida l’atenció. Acostumo a passar bastant de totes les demandes d’unió a un o altre grup d’aquesta xarxa social. Però aquest, em crida l’atenció i em decideixo a donar el  “Si, vull”. El grup en qüestió es diu “Jumbo. Proudly African”. Hi entro i curiosejo una mica pertot. Les meves sospites són reals. Ho sabia abans d’entrar-hi, és agosarat però enginyós, tota una lliçó de màrqueting magistral. M’explicaré…

Des de l’any 1972 hi ha una empresa catalana, “Gallina Blanca”,  que comercialitza els seus productes a l’Àfrica sota el nom de Jumbo. Són els típics cubs que serveixen per enriquir sopes i plats de tot tipus i que des de aleshores s’han fet imprescindibles a la cuina del continent africà. No tinc res a dir respecte al fet que els africans hagin fet seu aquest producte català, però el que és impressionant és que durant molt de temps hagin fet creure que es tractava d’un producte africà. El cas és tan espectacular que una taula econòmica del Congrés “Àfrica camina” celebrat a Barcelona el mes de gener de 2004 diversos ministres, ambaixadors i altres representants de primer nivell africà van descobrir amb sorpresa que el Jumbo, un producte que ells posaven com a exemple de producte africà exitós, i que s’utilitza massivament a les seves cuines és un producte català. L’empresa no en fa publicitat, no ho nega però tampoc no ho explicita, però el que em sorprèn de veritat és que engeguin campanyes com aquestes. Fan creure a la gent que es tracta d’un producte típicament africà. Intenten arribar a l’usuari final de tal manera que juguen amb un cert sentimentalisme que fa que des de occident veiem aquest producte com a un element fet des d’Àfrica -implícitament, ideat per africans- i per tant un producte a consumir per tothom. És això éticament acceptable. Em penso que un cop més des de occident ens permetem determinades llibertats en nom del benefici econòmic.

Vosaltres mateixos podeu consultar el grup del Facebook o bé la web que han creat per a l’ocasió i que cadascú en tregui les seves conclusions.

Em sap greu que precisament hagi estat una empresa catalana la que hagi fet això. El continent africà, els seus homes, les seves dones potser no han estat els creadors del Jumbo però això si, poden sentir-se totalment orgullosos d’haver creat algunes de les civilitzacions més espectaculars de la història de la humanitat  o de ser els transmissors universals de l’optimisme més absolut a través de tots i cadascun dels seus habitants.