Un dia a Sachenhausen.

Passant la tarda a la fresca…

Passant la tarda a la fresca…

Cargado originalmente por jordibenet

Aquesta és una foto que vull penjar avui, tot pensant en l’estiu que ja s’acosta i tot recordant l’estiu passat en que tant bé ho vaiag passar descobrint un pedacet de la Xina gràcies a la Usoa.

La tranquilitat absoluta… Ja queda menys!

Em penso que avui és un d’aquells dies…

Em penso que avui és un d’aquells dies en que les coses es fan coll amunt, en que els mals de panxa, no et deixen veure el que hi ha més enllà dels primers dos metres de distància. Un d’aquells dies en que ni tan sols tu mateix donaries un euro per a tu mateix. 

Val a dir que dies com aquests, no passen massa sovint, i que quan se’m presenten, haig de fer esforços importants per mirar d’objectivar les coses i pensar que com deia Tolstoi, “cal tenir en compte els idiotes, doncs estan en majoria”. És en aquests moments que em venen al cap els consells d’aquell mestre del renaixement que era el francès Etienne de la Boétie, que deien que si el poble es deixa tiranitzar és perquè el poble realment vol. Aquell que t’acosa, el que no sap ni tan sols el teu nom, tan sols té el poder de la força i aquesta li dona sovint gent com nosaltres. Tan sols cal que ens posem tots d’acord i el tirà serà vençut. fa cinc cents anys del seu assaig sobre la “Servitud voluntària” i continua essent tan actual com sempre… 

El besavi Magí.

Avui he descobert, per internet i per casualitat-si és que existeix- que el meu besavi patern, va morir tan sols començar la guerra civil (estiu del 1936) per una raó totalment desconeguda. La mort del besavi afussellat, la coneixia, doncs el meu pare m’ho havia explicat, però el que no m’havien explicat mai va ser el motiu. Sembla que el besavi, en Magí Boltà, va ser executat per intentar amagar el capellà del poble en els primers temps de la guerra. Eren moments convulsos, en que la sang corria ràpid i segurament tan sols es tractava de caritat cristiana, però el cas és que sembla que quan el seu fill li va portar un dia el menjar al Castell de Corbera, on estava treballant, el seu pare li digué “Fill, ens hem d’acomiadar”. Al dia següent el van afussellar. 

M’agradaria saber-ne algunes coses més però suposo que no serà fàcil saber massa coses. El que em pugui explicar el meu pare, en Lluis Benet, o potser la única germana de la meva àvia que queda amb vida, però com acostuma a passar amb aquestes coses, el més probable és que tot quedi com fins ara, amagat pel silenci dels qui no en volen tornar a sentir parlar d’aquells moments de la seva vida.

 

 

El último viaje del juez Feng.

Ahir vaig anar al cinema, acompanyat dels amics Joan i Albert. Feia temps que no feiem una escapadeta d’aquestes per veure alguna pel·lícula. Si no recordo malament la darrera vegada, no hi era en Joan, però si el Jordi Tomàs i vam anar a veure “El último rey de Escocia”.

Ahir a proposta del Joan, li tocava el torn a la Xina. Jo ja n’havia sentit a parlar de la pel·lícula i m’havia fet bona impressio, tenia una barreja de sensacions. Primer la volia veure però alhora em feia mandra pensar en una d’aquestes pel·lícules xineses lentes a morir.

El cert és que finalment em van convèncer i no em sap greu haver-hi anat. És més, fins i tot diria que em va agradar molt…

Se’ns explica la història d’un jutge de zones rurals que es passa la vida anant d’una banda a l’altra amb un cavall i una assistent a la que l’uneix més que la feina. Aquesta ha de ser la ultima missió de la seva acompanyant, membre de una de les minories ètniques de la Xina, que per aquesta raó va ser escollida per ajudar el jutge Feng. Però les coses estan canviant a la Xina i el govern exigeix que els que facin de jutges han de tenir un diploma oficial i ella  no el té, raó per la qual la prejubilen. Aquí comença aquest viatge, que no deixarà indiferent a ningú. La soledat del camí, el contrast entre tradició i modernitat, l’amor impossible, els errors de joventut, tot tindrà cabuda en aquest darrer llarg viatge del jutge Feng. Si podeu, aneu a veure-la. Alguns diran que es fa lenta, és veritat, no puc negar-ho, però a mi em va encantar.    

“A mi no me vuelves a ver”.

“A mi no me vuelves a ver”. Aquesta frase és la que va dir una noia que es va creuar amb mi ahir al carrer Elisabeths. Què devia passar? Des de el moment en que vaig sentir-la em vaig encuriosir per la qüestió. Es  qui s’ha devia enfadar amb la seva parella? Potser fins i tot n’estava farta d’ell o ella i havia decidit trancar la relació? Potser li estava dient en el seu cap després d’una jornada de feina insofrible? Potser era el seu pare o la seva mare? O algun dels seus germans amb qui s’ha barallat per la divisió de l’herència familiar? La veritat és que no en tinc ni idea del que passava, malgrat el mig segon en que vaig veure la noia, feia mala cara.

M’encanta pensar sobre coses que tan sols passen per la meva vida durant un instant, sense saber-ne res més del que la inmediatessa em proporciona, com si davant d’una novela d’Ian Mc Ewan es tractés. Aquestes noveles en que una petita cosa, un petit esdeveniment canvia, sovint tràgicament, el curs dels esdeveniments. Espero que a la noia, li acabi anant millor.  

Hi ha gent de moltes menes…

Hi ha gent de moltes menes. Si, això ho tinc clar, ja fa temps que no em mamo el dit i ja ho he entés a base de bofetades. Però hi ha menes de gent que no haurien de deixar anar soles pel carrer… En conec unes quantes d’aquestes. Unes les conec força, hi convisc cada dia del món però no entrare en detalls per no ferir susceptibilitats, d’altres me les trobo cada dia. Són gent que formen part de la meva quotidianeïtat, malgrat jo no els he escollit. Si hagués pogut escollir segurament no hi serien, però bé, la realitat és la que és i em toca lluitar-hi. Algunes d’aquestes persones semblen pseudopsicòpates en potència. Avui per exemple, als ferrocarrils de la generalitat, tornant de la feina. Estava asentat, al costat del passadís. Els seients, els de sempre, són força incòmodes i m’he posat una mica de costat, amb un peu al mig del passadís. No molestava a ningú. De sobte una aturada, puja gent, no massa, un parell de persones. Entre elles, Ella. Ella, ha vingut per darrera meu sense que la veiés, sense ni tan sols intuïr-la i de sobte he notat la seva presència, pel seu dit índex fent presió sobre el meu peu. L’ha pressionat, l’ha apartat a poc a poc, perquè me’n adonés, i tot això mentre em mirava amb aquella cara de psicòpata i com dient “Que no ho veus que em molestes?”. La veritat és que no, no l’havia vista, si l’hagués vist m’hauria enretirat, educadament i sobretot no hauria fet com Ella, la psicòpata amb ganes de tocar els nassos a tothom (però més concretament a mi). Si, suposo que avui em deu haver tocat. Pobre del desgraciat que la trobi demà…

Marxem al Malí!

Si, novetat! Marxem al Malí! Aquest estiu anirem a Malí. No era el pla previst, havien d’anar a USA i Canadà, però hi ha hagut canvi de plans.M’encanten els canvis de plans com aquest… No és que no em vingués de gust la proposta anterior, però si haig de dir que anar un cop més al Malí és la més bona de les notícies i em fa estar feliç. Retrobar-me amb amics, paisatges, és la cosa que més content em fa estar en aquests moments!

Estic preparant una xerrada sobre Malí que haig de fer i m’he tornat a emocionar, m’he tornat a sentir amb ganes de fer noves coses, o millor, d’agafar-les allà on les vaig deixar ja fa massa temps.

De la meva inconstància.

Fa temps que no escric res, la inconstància de sempre… Crec que no sóc l’únic, oi? En el meu cas és una de les patologies cròniques que arrossego. Els meus pares van decidir marcar el meu ADN amb unes característiques que abarquen desde una predisposició especial a patir de gota, a la incontinencia verbal tot passant per la meva irregularitat endèmica en tot allò que començo. Serà així doncs que no és tan sols una qüestió meva això de no acabar un percentatge elevat de les coses que començo? La meva vida està plena de coses inacabades: projectes, somnis, feines, històries i una llista infinita de coses més que no seria capaç d’acabar per aquesta mateixa incapacitat meva d’acabar les coses…

Perdó, ara que ho recordo quan era petit vaig acabar una cosa. Si, un dibuix, d’un cavall i un príncep. EM vaig inspirar en un llibre que tenia a casa, i jo devia fer primer o segon d’EGB. Era el millor dibuix de la classe, el més maco (no ho acabo d’entendre perquè jo no dibuixo bé, aquest do el té el meu germà, però un altre dia us en parlo), el més ben acabat. La professora em va felicitar, en un primer moment em va alegrar molt la felicitació, però la cosa es va torçar, em van fer anar classe per classe ensenyant aquell dibuix. Suposo que ho devien fer per animar-me i fer-me saber que les coses ben fetes tenen una recompensa però a mi allò em va causar un petit trauma. No ho podia soportar, anar classe per classe ensenyant el meu dibuix, essent el centre d’atenció, estant incòmode. I a partir d’aquell moment que seria el proper? Tractar de fer-ne un de millor? Superor l’anterior quan ni tan sols sabia molt bé com m’havia sortit aquell tant bé? Crec que aquell dia vaig decidir que era molt millor no fer massa bé les coses, no ser el primer a acabar-les i fins i tot molt millor si les deixava incompletes. La gent deixa d’esperar tant de tu…