La darrera pel·lícula d’en Woody Allen és per a mi un retorn als seus clàssics. És indubtable que en alguns dels seus darrers films com “Match point” el director de Brooklyn ens deixava entreveure una faceta seva potser poc explorada al llarg dels anys, però confirmant que el seu geni està per damunt dels clixés. Però en aquest darrer “Whatever works” el director genial es retroba amb la comèdia. No vull dir amb això que per exemple Scoop no fos una comèdia, però és obvi que no estava a l ‘alçada del que esperem d’ell. En aquest darrer film, Allen ens a sorprèn amb un Alter Ego encarnat en el gran actor Larry David que encarna al professr Boris Yellnikov, un personatge que cansat de l’èxit de la seva triomfal carrera com a Doctor en Física a la Universitat de Columbia decideix trencar amb tot i pràcticament esperar la mort. En aquesta pel·lícula es recuperen els diàlegs impressionants que tan famós han fet al geni de Brooklyn, acompanyat, com no, de la seva eterna Nova York. No us la perdeu…
En podeu veure el trailer clicant al següent link.
Les tardes de dissabte són avorrides, tant que fins i tot em poso a mirar Rocky IV, i passa el temps… Se m’acuden en aquests moments poques coses pitjors per fer un dissabte a la tarda. Els meus dissabtes en general, no són com els de l’Ian Mac Ewan, l’escriptor anglès que ens explicà l’inusual dissabte d’un metge anglès. Definitivament els meus dissabtes no són com els seus i tenen més a veure amb no fer massa cosa, descansar i esperar els aconteixements. Sovint els aconteixements no arriben i aleshores surto a fer un tomb. Ho faré d’aquí a una estona. Mentrestant, el dissabte continuarà caient, mentre jo intento aixecar-me del sofà.
Ahir es va celebrar a Beijing, el 60è aniversari de la revolució cultural xinesa. Hu Jintao va presidir una cerimònia majestuosa en la que des de el mateix cotxe oficial que portava a Mao, anava enviant missatges als assistents mentre passava revista a les tropes xineses. Estèticament impressionant, ideològicament… bé, m’ho reservo per a mi. Tenia la mateixa sensació que he tingut totes les vegades que he vist les genials obres d’art de Leni Riefensthal “Olimpia” o “El triomf de la voluntat”. Especialment durant la segona, se’ns presentava el típic conflicte entre ética i estètica: Pot ser meravellós una cosa que representa un fenòmen que culminà amb quelcom tan terrible com va ser l’Holocaust? A mi em continua provocant contradiccions…
M’he passat molts anys parlant de la corrupció africana i havent d’escoltar massa vegades que aquests africans “ja se sap… no saben ni gestionar les seves pròpies coses”. Sempre s’ha argumentat que d’una o altra manera els casos de corrupció “a l’africana” responien a una concepció errònia del que és la clàssica distinció de l’estat weberià, la separació d’allò que és púclic i allò que pertany a l’òrbita privada. Tot això està molt bé, però i que en pensen ara, tots aquests que parlaven amb certa superioritat de les virtuts de la gestió d’occident dels seus estats i els seus béns, quan llegeixen el que ha passat al Palau de la Música catalana? Ens hem passat tant de temps parlant de les mancances de l’Estat africà que ens hem oblidat de mirar a la nostra rebotiga? Potser que d’aquí en endavant ens preocupem menys tots plegats de donar lliçons de moralitat als africans i repassem totes les vegades que els nostres polítics i personatges il·lustres de la catalanitat s’han convertit com per art de màgia en tot allò que criticaven.
“En lloc de viure en la ment i el cor dels meus propers, prefiriria viure al meu apartament” W. Allen
Fa dies que no tinc temps per actualitzar aquest bloc. Vaig de cul a la nova feina i no trobo el temps necessari per fer-ho de la millor manera. Ara tic una estona de tranquilitat i puc intentar posar unes quantes ratlles per escrit.
Les primeres impressions de la nova feina són molt bones, amb grans reptes i molta feina per endavant, però amb bones vibracions. Feia temps que buscava un canvi semblant, no sé si a la feina en concret, però si un canvi a la meva rutina habitual.
És un paio peculiar aquest Leonard Cohen… Miro el documental sobre la seva vida “I’m your man” i no para de sorprendre’m la seva lucidesa i erudició. Mentre ho miro i escric llegeixo la notícia a internet que en el seu concert d’aquesta nit a valència, s’ha desmaiat i han acabat suspenent el concert. Casualitat? No crec, fa temps que vaig deixar de creure en les casualitats.
Fa una estona llegia un llibre del periodista Eric Lax, sobre les entrevistes que al llarg de més de trenta anys ha anat fent a Woody Allen. Una perla del meu ídol, referint-se al moment de la seva mort i com voldria que el recordessin:
“En lloc de viure en la ment i el cor dels meus propers, prefiriria viure al meu apartament”.
Avui llegia a les pàgines del diari El País un article de Joseba Elola, en que es comentava com un noiet de quinze anys britànic, de nom Mathew Robson, ha revolucionat el món dels mitjans de comunicació britànics després de fer un informe sobre l’ús dels mitjans de comunicació que fan els adolescents. Les impressions que el jovenet ha posat per escrit sembla que han impressionat molt i no seria d’estranyar que ara se’l rifessin per fer de consultor de diaris, webs i altres mitjans que no han sortir massa ben parats al seu “informe”. Jo em pregunto: ens hem tornat bojos? No dubto que el jovenet pugui tenir un futur prometedor, però quina credibilitat té el que un noi de quinze anys pugui escriure sobre un tema sobre el qual no en deu tenir la més remota idea del seu funcionament. Em penso que ens trobem davant una prova més de la insansatesa d’un món que sembla que avanci sense rumb i que es deixa portar per les novedoses idees del gurú de torn, tingui 15 o 40 anys. No ho sé, suposo que em dec fer gran, però em sembla que en un sector en el que es mouen tants milions d’euros (de lliures en el cas britànic) potser ens hi hauriem de mirar una mica més amb els assessors, no?
S’acaben les vacances entre recerca de pisos de compra i quedades amb amics diversos. Com si d’un darrer intent per aturar el temps es tractés, intento fer moltes coses en els pocs dies que em queden de vacances que em queden. No em queixo, no ho he fet fins ara i no ho faré ara després de tant de temps per distreure’m o simplement per no fer res. El cas és que comença un nou curs, però aquest cop, lluny del lloc on he estat treballant els darrers anys. Comença una nova etapa, plena de reptes i segurament de problemes nous, però també estic convençut que estarà ple de noves oportunitats.
Els carrers de Barcelona, tornen a recuperar la normalitat de sempre, és a dir, estan plens de cotxes de gent emprenyada perque tornen a la normalitat del dia a dia després dels seus dies de ficció, allunyats de la realitat.
Ahir a la nit va arribar a l’hotel on ens estem a Bamako (un lloc molt acollidor, per cert que es diu Seguere) un grup d’unes 10 o 12 persones, totes elles franceses i gairebe totes dones, bastant insoportables, basicament pel seu comportament sorollos i irrespectuos. Les dones en questio, malgrat n’hi havia de totes les edats, no eren jovenetes sino mes aviat grandetes, pero suposo que estaven una mica excitades per la seva recent arribada a l’Afrique. Be, el cas es aue aquest mati cap a les 10 s’ha començat a sentir una musica, tambe molt sorollosa, feta pels djembes (els tambors tradicionals de l’Africa occidental). En un primer moment he pensat que potser es tractava d’una festa local, pero despres no se ben be perque m’han vingut al cap les franceses. De fet, quan la Usoa m’ha preguntat li he dit sense pensar-ho massa: deuen ser les francesses que ballen. Com que nosaltres ja marxavem cap el centre, hem baixat i en el nostre cami ens hem trobat amb el pintoresc espectacle, el grup de francesses i un frances; rebent classes de dança africana. L’havia encertat de ple. La Usoa s’ha quedat alla una estona mentre jo, davant el lamentable espectacle ( si son dances africanes sera per alguna cosa…), he decidit sortir a esperar a fora. A fora estaven tots els treballadors de l’hotel, als que he mirat amb cara de srpresa en sortir per la porta i els he demanat aue nassos era allo. S’han posat a riure i encara ho han fet res quan els hi he dit en frances: si que son raros aquests blancs! A partir d’aqui la cmplicitat ja s’ha fet manifesta i ells s’han posat a riure’s de l’espectacle al que no acabaven de donar credit. Uns les imitaven (per cert, bastant millor del que elles ballaven dances africanes) i els altres explicaven anecdotes semblants que tenien com a subjectes a blancs que es dedicaven a fer coses rares. Definitivament: que en son d’estranys aquests blancs!
Sempre pasa el mateix… Quan soc a casa dels Mariko, la meva familia del Mali, sempre acabo coneixent a algu important… Aquest cop, hi havia el Moustapha Dicko, un cosi de la Fanta que fins fa un temps era el Ministre d’Educacio del pais. Una persona interessant aue m’explicava que els anys 80 hqviq vist tocar a Paco de Lucia a Leningrad i que era un gran admirador de la pelicula ”Carmen” del Carlos Saura. Havia quedat alucinat amb els balls d Qntonio Gades i segons ell va veure la pelicula unes 15 vegades. No se com va anar pero parlant del nostre viatge cap a l’interior va acabar sortint el nom del pintor mallorqui Miquel Barcelo. Em va sorprendre molt que trobant-me entre l’elit del pais, entre gent formada i interessada per tot allo que era occidental, no sabessin que el que en aquests moments es el pintor viu mes cotitzat del mon, passa grans temporades al Mali, concretament a la localitat de Sanga, al Pais Dogon. Els va interessar molt el tema i fins i tot en vam cercar pintures a internet. La seva obra els va interessar menys, la veritat. Per ells tot allo que no tingues a veure amb el realisme no tenia estil; Es curios, que en alguns moments de la conversa sortis la seva admiracio per Picasso, que a mes va quedar totalment captivat per les “obres d’art” que a la seva epoca arribaven a Paris provinents de les colonies africanes franceses.
Be, tot plegat una mica surrealista i sorprenent, sobretot si tenim en compte que en aquest pais, quan algu sap que vens d’Espanya, rapidament diuen: Saps que a Sanga hi viu el Miquel Barcelo…
Suposo que ara, el Mariko i el Moustapha deuen estar intentant moure fils per poder coneixer en persona el gran pintor mallorqui la propera vegada que trepitgi el pais…
M’hauria agradat poder escriure mes sovint durant aquest viatge al Mali, però les coses no sempre com un vol i aquesta vegada la tècnica no ha estat del meu costat…
Tinc moltes coses a explicar, com per exemple que sembla que sere tiet, la qual cosa em fa una il.lusio brutal. La noticia la vaig rebre en un marc incomparable? enmig del Pais Dogon, en un petit poblet de bellesa incomparable anomenat Telli. Per a mi continua sense haver-hi casualitats…
Auests dies hem estat a un dels llocs que mes m’agraden del pais Segou. Es tracta d’un lloc tranquil a la vora del riu Niger o Djoliba com ells li diuen. En qualsevol, es tracta d’un lloc meravellos en el que podreu començar prenent forces pel viatge cap a l’interior. Es allà tambe un bon lloc per si heu de contractar un guia; Jo us en recomano un de fiar, i la veritat es que ja n’h e conegut uns quants amb tots els viatges al Mali… es diu Ali Keita i es un jove honest i educat que es preocupara per tot allo que us pugui afectar i podreu gaudir d’un bon viatge. Si pregunteu per ell a Segou, tothom el coneix pero sino tambe hi podeu contactar per correu.
Com sempre que hi vaig, he passat per la ciutat de Djenne. Cal anar-hi. La mesquita de fang que hi ha es simplement espectacular i no us la podeu perdre. D’altra banda, la gent que hi viu us tractaran com si fossiu convidats a casa seva.
Durant els propers dies intentare anar pujant fotografies del viatge al meu compte del flickr, pero fins aleshores… paciencia africana.
PS. Disculpeu per les errades pero el teclat frances em porta de corcoll i em treu ganes d’escriure…
