Reflexions d’un pare sobre el sistema educatiu.

Darrerament es parla molt de l’informe PISA i els resultats que situen a Espanya i en particular a Catalunya a la cua dels principals aspectes avaluats per ell. Jo no hi vull entrar massa en aquest aspecte perquè ja hi ha prou experts sobre el tema que en parlen i molts altres que parlen i que un té la sospita que no han posat en la seva vida un peu en una aula. El que si que puc fer és posar per escrit tota una sèrie d’idees que des de fa temps em preocupen com a pare d’una filla que acabarà aquest any la Primària. Tampoc parlaré del meu dia a dia en la meva tasca durant vint anys de docent, ja que el context en el que jo ho faig no s’ajusta a la complexitat de la majoria de centres de Catalunya. així que tampoc tindria massa interès pel que ens ocupa.

Començaré per dir que em preocupa el que observo en la meva pròpia filla que aquest curs acabarà la seva educació Primària. Tant la seva mare com jo mateix ens hem anat preocupant per raons diverses a mida que avançaven els cursos i detectàvem certes mancances en aspectes que tots dos considerem importants. Per posar un exemple, la nostra filla no hauria après les taules de multiplicar si no hagués estat per la insistència familiar. Però en realitat, segons el sistema no ho hauríem d’haver fet… El darrer dels molts exemples, d’avui mateix. hem anat a Vic i en algun lloc ha vist escrit que erem a Osona i m’ha preguntat que què era aquella nom i li he dit que era el nom de la comarca en que ens trobàvem. Suposo que se m’ha notat la cara de sorpresa perquè m’ha dit si squella era una altra de les coses que el seu pare considera que hauria de saber i ella no sap…

Em sorprèn sentir dir a la meva filla dir que ells no tenen mai deures, i en realitat puc confirmar que és així. Recordo els farts de feina que quan jo tenia la seva edat sovint havia d’acabar a casa i reconec que potser era fer-ne un gra massa i entenc que moltes coses han canviat; que s’ha millorat molt en certs aspectes en aquests darrers quaranta anys però que hem passat del Tot al Res de la mateixa manera. Observo també amb certa estupefacció que no la deixen emportar-se res a casa per mirar d’enllestir les feines inacabades del dia. La raó no és altra que el fet que algú podria considerar que això podria ser qualificat com a “fer deures”. De fet, hem hagut d’insistir per tal que li deixin portar a casa i mirar d’acabar allò incomplet. Ho demanava la filla i a nosaltres ens semblava raonable. Quin és el problema? No hauríem d’estar contents d’una alumna que demana poder acabar a casa allò que no ha estat capaç de finalitzar a les hores de classe? No volem alumnes responsables, autònoms i amb criteri que entenguin que les coses igual que es comencen s’haurien d’acabar? Sempre ha estat una demanda que sorgia d’ella mateixa perquè és patidora i li agrada tenir-ho tot controlat. 

De la mateixa manera, em sorprèn veure com la meva filla participa de projectes, que a priori semblen interessants però que després comporten un aprenentatge extremadament parcial sobre el tema escollit. Sorprèn sentir a l’alumna dir que tan sols sap sobre aquell tema allò sobre el que li ha tocat fer una presentació. No m’atreveixo tampoc massa a preguntar si algú en aquests anys s’ha preguntat d’explicar-li què són uns apunts i com es prenen, però no tinc cap dubte del que es trobarà el proper curs a l’Institut. 

Si sóc sincer, no crec que la meva filla acabi tenint greus dificultats insalvables en el seu futur acadèmic perquè té un context en que els seus dos progenitors es dediquen a l’ensenyament i probablement haurem compensat les mancances que hem anat detectant en el seu procés d’una o altra manera, però la pregunta que em faig és si és just que sigui així… Què passa amb els fills de moltes altres famílies en que el context no sigui comparable? Em pregunto si és just que el sistema educatiu renunciï a la seva pròpia natura com a transmissor de coneixement, que hauria de plantejar-se que el seu apropament als alumnes hauria de ser el de que qui provoca el coneixement i la curiositat, qui desvetlla interessos i planteja reptes; que convida a pensar havent dotat primerament de totes les eines necessàries per fer-ho i que no delegui en un sistema que diu que posa a l’alumne al centre, i a la pràctica confia en la seva capacitat per descobrir per ells mateixos allò sobre el que no té un coneixement previ.

Tinc la sensació que portem massa temps demonitzant certs conceptes com “deures”, “memoritzar”, “avaluar”, “examinar”… Aprendre de memòria certes coses perquè són necessàries és important. Saber relacionar idees i arribar a conclusions per un mateix no és possible si no hi ha prèviamernt idees que relacionar. Fa molts anys, quan jo era un estudiant de doctorat d’Antropologia, vaig tenir la sort de conèixer un d’aquells grans savis que tan sols passen un cop per la teva vida. En aquest cas, el savi en qüestió era anglès i vam establir una certa relació arrel dels seus viatges a Barcelona. En algun dels moments de repòs i de visites tranquiles per alguns dels indrets que volia conéixer de Catalunya em va explicar allò que a ell el va fer progressar definitivament, la figura del seu avi matern; un altre savi il·lustre. Quan va complir deu anys, el seu avi (un dels presents quan es va obrir la tomba de Tutankhamon) li va regalar un exemplar dedicat de la seva gran obra, la gramàtica egípcia que va servir de guia els egiptòlegs actuals. Però el millor de tot va ser que tal com li regalava, li prohibia llegir-la fins que no es donessin dues condicions: havia de dominar el llatí i el grec per poder accedir-hi. I per a ell, aquell va ser el regal enverinat que li va fer el seu avi. Si volia saber més, ell s’havia de llençar a estudiar altres coses que li permetessin una comprensió més àmplia.

No sé què passarà en els propers mesos però fins a dia d’avui la meva filla no ha fet una prova sobre res, mai. El problema així doncs, suposo que el tindrem l’any vinent, quan passi a l’Institut i de sobte es trobi amb un allau de proves en que se l’avaluarà de tot i per tot. Tindrà professors diversos que (espero) s’exaltaran pensant que els alumnes que arriben, no saben res del que haurien de saber i si res no canvia, s’hi adaptaran. I així, anirem passant cursos, i no suspendrà ningú i pràcticament tampoc no repetirà ningú, i res no canviarà. Els de 1r d’ESO no sabran el que se suposa que haurien de saber i així successivament com les peces del dominó que aniran caient fins que molts acabin l’ESO i abandonin definitivament. Senyors i senyores que decideixen coses, no podrien per una vegada, en una cosa que és important com la formació dels nostres fills i filles fer un esforç serè i sincer, per mirar de posar-se d’acord en que cal pujar els nivells d’exigència general? 

Deixem de tractar l’alumnat com si fossin estúpids i mirem de pensar en el seu futur. No es tracta, segons la meva manera de veure-ho,  de superar unes proves internacionals que validin que estem en un lloc o un altre, la cosa és molt més important. La cosa va de saber quin futur volem pel nostre alumnat, pels nostres fills i filles. Un futur ple d’històries de fracàs en que els que ho superin puguin fer presentacions sobre uns continguts que haurà preparat una IA? O potser estaria millor, mirar de formar nois i noies competents que fossin capaços de saber escriure, que llegeixin habitualment, que sàpiguen fer presentacions i tot el que calgui, però sobretot que puguin pensar per si mateixos? Si volem que aquells que vinguin siguin millor que nosaltres, els hauríem de poder oferir un sistema educatiu força millor.  

—-+

D’anar nu per la vida

No m’agraden les veritats absolutes i sovint això em porta problemes. De vegades les derivacions problemàtiques apareixen i afecten d’una o altra manera a la meva vida. En general no és una cosa que em preocupi massa perquè sóc conscient que sóc com sóc i penso com penso. Tinc molts defectes però un d’ells no crec que sigui, com a mínim no en excès, la hipocresia. Dic el que penso quan crec que haig de dir les coses, sense importar massa qui hi ha al meu davant. Sóc l’observador impertinent que diu que el rei, com tothom sap, va nu. Sé que hi ha gent que opta per no dir-ho tot i saber-ho exactament igual, i em sembla bé. Cadascú és com és i és respectable. Reconec la meva incapacitat per callar en aquestes ocasions…

Em passa des de ben petit i m’acompanya des de aleshores, com un recordatori permanent que tinc una opinió sobre certes coses i que no hi ha opinions que es puguin imposar les unes sobre les altres. Ho van patir companys, amics i amigues, senyors i senyores grans que pensaven que pel fet que jo era un marrec m’havia de callar quan ells em deien alguna barbaritat, algun que altre capellà, entrenadors de futbol, i un llarg etzètera de gent que en algun moment provaren (sense massa èxit) de silenciar-me.

En realitat suposo que el que no suporto és a la gent que planteja veritats absolutes des de una suposada superioritat, ves a saber fonamentada en què. Em pregunto què deu portar a alguns a pensar que tan sols ells fan les coses de la manera que toca o que no veuen que altres maneres de veure les situacions poden ser tan vàlides com altres… Suposo que la gent té tendència a oblidar d’on ve, tendeix a oblidar que escoltar, que observar, que mantenir una actitud empàtica i propera ajuda en les relacions humanes. I que de vegades, a la vida també hi ha gent que no et vol fotre, sinó que et dona una opinió per donar-te un cop de mà.

Avui li he dit a algú que la seva actitud em semblava desconcertant i erràtica, que no entenia una certa decisió. He intentat argumentar però evidentment no ha servit de massa perquè qui creu en les seves veritats absolutes acostuma a perdre de vista que les coses poden ser d’una altra manera.

Avui li he dit a algú que el rei anava nu i evidentment ha pensat que es tractava d’algú altre. Avui algú no ha entès que anar nu, no era el problema, i que allò veritablement important era que algú l’havia intentat avisar i no havia volgut escoltar.

De paraules escrites per la promoció MEETICS

Fa uns dies es va produir l’acte de graduació de la promoció que acabà l’escola al curs 2019-2020, una cerimònia que per la pandèmia no va poder ser presencial. Em van demanar que parlés en nom dels seus professors i tot i que ho va haver de llegir algú altre en el meu nom perquè la meva filla estava malalta (gràcies CM), els vaig deixar un escrit amb algunes idees. Les deixo aquí per si algun d’ells les volgués conservar.

Salut.

“Bon vespre a tothom, 

Quan en XP em va proposar de dirigir-vos unes paraules en nom dels meus companys que heu tingut al llarg de tots aquests anys, vaig pensar que em feia una mica de mandra. Suposo que efecte de la pandèmia aquesta que tant ens ha afectat a tots i en diversos graus, la possibilitat d’un acte amb molta gent em feia una mica enrere. Però aleshores vaig recordar que justament ereu vosaltres, els que havieu hagut de fer el segon de Batxillerat més esbojarrat que un pot recordar i vaig pensar… què carai! Em fa mandra igual però potser si que s’ho mereixen! I aleshores vaig decidir que volia parlar-vos fonamentalment de dues coses: del valor dels ritus de pas i del valor de la transmissió del coneixement a través de la paraula. 

Heu estat en aquesta escola, la majoria de vosaltres molts anys, i ho heu fet tot, o gairebé tot, però ens quedava tancar el cercle, ens quedava aquest acte conjunt en que hi sou vosaltres, nosaltres i també les vostres famílies. Ara ja està…

No em vull posar sentimental, però ja fa més d’un any des de la vostra no-graduació. Sí, si no hi teniu inconvenient, li direm així a allò que va succeïr fa un parell de cursos enrere. De fet va haver-hi una cerimònia en que tothom hi va posar de la seva part per tal que ho semblés però al capdavall tots sabíem que allò no havia estat una graduació. Un antropòleg francès anomenat Marc Augé es va fer famós parlant d’aquest concepte, el dels “no-llocs”. Que què són els “no-llocs”? Són espais pels quals la gent circula però no són prou importants com per definir-te. Ell considerava no-llocs, una autopista, un centre comercial, o probablement aquest espai en el que avui ens apleguem tots nosaltres. Així doncs em permetreu que apropiant-me de les paraules i conceptes d’Augé jo em refereixi a aquell acte de graduació com a quelcom que va existir però que en realitat, no va ser… I com totes aquelles coses que volent ser, no han estat, tan sols cal esperar al moment oportú per fer-les realitat. I aquest moment és avui i ara.

Tots, hem passat els darrers cursos per moments difícils, moments de pèrdues, tant a nivell col·lectiu com a nivell personal, -però perquè no dir-ho? -també d’aprenentages. Si d’una cosa en podem estar segurs que n’heu après, i la vostra presència aquí n’és l’evidència absoluta, ha estat del valor de la paciència. Aquesta graduació de Batxillerat quan ja sou al segon curs de les vostres carreres universitàries (o d’allò que heu escollit a les vostres vides) n’és la prova més fefaent. Heu sabut esperar després de la promesa que la graduació es faria i quan era fàcil que quedés en el bagul de les coses no fetes per culpa de la pandèmia, i després de molt esperar, finalment, som aquí… 

Aquesta cerimònia havia de ser una realitat per moltes raons. Els antropòlegs saben de la importància dels ritus de pas en qualsevol societat des de la nit dels temps. Els ritus de pas són moments pels quals un ha de passar per ser considerat un més de la seva comunitat. Una cerimònia de graduació, estareu d’acord amb mi, ho és… igual que per exemple entre els Dogón, una ètnia del Malí que viu a un lloc màgic com és la falla de Bandiagara,  ho és el moment de la circumcissió per passar al món dels adults o pels cristians ho és el bateig o la comunió i la rebuda a la comunitat cristiana. La gent que comparteix el seu ritual de pas, comparteixen anècdotes, un llenguatge que sovint tan sols entenen ells, els seus secrets que s’han transmès durant la seva iniciació, i en les societats més tradicionals, qui té la mateixa edat però no ha passat pel ritual no és admesa en el seu grup d’edat i en queda exclòs… 

Així doncs, enteneu perquè era important que aquest ritual es dugués a terme?  Cal fer els ritus de pas per ser membres de la comunitat. I si, ho sé… alguns de vosaltres no sou aquí físicament per motius diversos, però no importa perquè hi sou en esperit i compartiu amb nosaltres tota la resta i amb això és suficient.

Aclarit això deixeu-me que us parli del segon dels aspectes de que us volia parlar: la transmissió del coneixement a través de la paraula. Com molts de vosaltres ja haureu intuït, a això és al que dediquem bona part del nostre temps els mestres i professors que avui som aquí… així que preneu-vos això com la darrera de les coses que us volem transmetre. 

Es fa difícil parlar-vos del que vindrà després de la vostra graduació quan el futur, ja és present en el vostre cas, però malgrat tot, ho intentaré…

Durant tots els anys d’aprenentatges en ’aquest espai que és la vostra escola, els meus companys i companyes de les diferents etapes, us han -us hem- intentat acompanyar de la millor manera possible en aquest periple. Us hem transmès tot allò que nosaltres sabíem i sobretot hem intentat aportar-vos les eines que ens han semblat més útils per tal que sigueu capaços de descobrir moltes més coses de les que nosaltres mateixos sabem. La nostra, és una feina de la qual sovint no en veiem els resultats definitius perquè necessitaríem moltes vides per poder fer-ho, però a tots i a cadascun de nosaltres sempre ens queda la sensació que una de les millors coses en que hem participat en les nostres vides és en la realització de molts futurs possibles, els vostres i els de les promocions passades i les que vindrán.. 

Però des de fa un temps, ja sou fora de l’escola. I què hi heu trobat quan n’heu sortit? Doncs esperem que moltes coses diferents, la majoria d’elles ja les tenieu previstes però sobretot tots nosaltres, els que observem des d’una distància prudencial les vostres primeres passes, esperem que n’hagueu trobat moltes d’imprevistes. Són les millors… Les coses previsibles acaben essent avorrides però les que no esperes, aquelles que ni tan sols havies estat capaç d’imaginar, aquelles són les que t’acaben mostrant si realment estàs preparat pel que vindrà… Nosaltres, hem estat acompanyant-vos en aquest procés per intentar donar-vos les eines que us ajudin en el recorregut ple d’incerteses (en el millor dels casos de certeses difuses) que seran els primers moments d’aquesta vida que tot just ha començat  després de l’escola. 

I pel camí que transiteu, intenteu ser sempre raonables. No hi ha res més plaent a la vida que saber que has intentat fer el que tocava en el moment oportú. El que tocava no sempre és el mateix per tothom i pot tenir certs matissos, però com a mínim és important que recordeu aquests consells: no doneu res per cert, qüestioneu-ho tot (també allò que ens diuen aquells que suposadament saben sobre qualsevol cosa), no deixeu que el conformisme s’acomodi a les vostres vides. I quan dubteu, que dubtareu (com ho fem tots) preneu-vos el temps de pensar, de donar-hi les voltes necessàries i si us costa, camineu i recordeu la màxima d’Horaci que els que em coneixeu ja m’haureu sentit dir alguna vegada: “Solvitur ambulando” -tot té solució quan camines-.  

Tant de bo com deia el poeta egipci Kavafis el vostre camí sigui llarg i el gaudiu a cada moment. És la vida!”

De les noves vides que comencen

Feia temps que em rondava la idea de fer un canvi important a la meva vida. Finalment aquest ha tingut forma d’exili volgut. Des de fa tres dies, ja s’ha consumat del tot i visc en territori fronterer, entre el Vallès Oriental i el Moianès.

Quan arribes per la carretera principal al trencall per enfilar cap a casa, hi ha uns prats plens de vaques a les que després sento remugar des de casa. Formen part del paisatge visual i auditiu dels meus dies.

El canvi és substancial. A la casa, que és gran (potser massa) per a mi i la meva filla, hi ha un munt de coses per fer, així que de moment hi ha poc marge per res que no sigui, ordenar coses posades dins de caixes que han vingut des de Barcelona per recordar-me que la meva fa poc era una altra vida, netejar, intentar saber com funcionen les coses de la casa, intentar cuidar del jardí, muntar una compostadora (que fa poc ni tan sols sabia què era) o negociar amb qui em posarà una caldera de pellets (que fa quatre dies tampoc sabia el que era i ni tan sols que existia). Així que la meva vida ha canviat força…

Avui m’he llevat força d’hora i a quarts de vuit del matí, ja estava amb un rasclet intentant netejar una part del jardí a la que feia temps que ningú no s’hi acostava i vivia en l’anarquia. A qui li expliqui (i em conegui una mica) riurà imaginant-se a algú com jo intentant posar ordre a l’anarquia d’un jardí que feia anys que estava força deixat. Però no m’importa… L’olor de la terra humida remoguda de bon matí compensa els somriures maliciosos d’aquells que em coneixen una mica i sospiten que igual és cosa d’uns pocs dies.

Mentre escric des de la terrassa privilegiada de la nova casa, em perdo amb la mirada en un bosc verd de roures pel que transito algunes tardes i que em sembla inabastable quan hi camino però també mentre el miro. Sento els cants d’ocells que mai abans havia sentit a la meva vida. Cada dia és un nou descobriment i una aventura constant. De ben segur que trobaré a faltar coses i persones de Barcelona però quan em passi no dubtaré a baixar des de la muntanya a la recerca d’allò que quan hi era potser no hi donava la importància que tenia.

L’Acadèmia dels professors extraordinaris

Ha estat un matí estrany. De sobte he obert els ulls i en aquell moment imprecís en que un no sap si encara dorm o el dia ja és una nova realitat per explorar, m’he adonat que tenia una idea que em voltava pel cap i necessitava escriure. M’he sentit per uns instants formant part del títol d’una obra d’Nguyi Wa Thiong’o, llegida fa un temps, “El naixement d’un teixidor de somnis”. Dues idees que es convertien en una de sola, eren les que em rondaven pel cap fins que he obert els ulls. La primera, era un pensament curiós o si més no a mi m’ho ha semblat durant una bona estona mentre mirava el sostre de l’habitació. No heu pensat mai amb el pas del temps que algunes classes que en el seu moment, quan éreu estudiants, alumnes d’una petita o gran escola (de ves a saber quin barri de quina localitat), no vau saber aprofitar? I no us ha passat de la mateixa manera que amb el pas del temps us sap greu? Penso i parlo de mi mateix, del professor que avui dia sóc en referència a l’alumne que un dia vaig ser i del que sospito (en realitat sé) que en general, no vaig estar prou atent a les classes de la majoria dels meus professors. Sovint en els anys de la meva adolescència no vaig ser un alumne modèlic, podríem dir que em vaig “arreglar” més tard, entre d’altres coses perquè em perdia davant de coses que em semblaven inabastables, o perquè no dir-ho… que simplement no m’interessaven. He hagut de viure amb aquesta mena de maniqueísme extrem en que o estimava coses profundament o bé les rebutjava amb la força d’un cicló. No ha estat més que amb el pas del temps, l’inexorable pas del temps, que he pogut pensar en l’Arcàdia feliç en la que algun dia ens sembla que vam viure, que m’ha vingut al cap la idea que podia haver estat feliç també d’una altra manera, que al capdavall, tot aquell univers de coneixements que em vaig perdre potser era tant difícil com pensava en aquells moments… I a continuació la pregunta. Què passaria si m’ho expliquessin avui dia?

Però eren dues les idees. Vaig amb ella. No heu pensat que els vostres companys de feina són unes bèsties descomunals a les que us vindria de gust escoltar en una, dues, o infinites classes d’allò dels seus àmbits de coneixement o interès que més els apassionés? A mi si. De fet no és la primera vegada que em passa. Confesso que alguna vegada entre passadissos m’aturo a escoltar uns segons les paraules que surten per les portes entreobertes de les aules on expliquen els meus companys. Penso sovint que sóc afortunat de treballar amb la gent més capaç imaginable i que de ben segur que recuperaria una part petita, ínfima – si voleu-, de totes les classes i totes les possibilitats que vaig deixar passar pel camí. I aquesta era la idea que ho resumia tot: perquè no podem tenir un espai per formar-nos en allò que els nostres companys i companyes vulguin oferir-nos? M’encantaria poder assistir a una classe sobre Literatura de X, les integrals explicades per R, entendre la formulació de la mà de la Y, o fins i tot una classe de Llatí feta per J. Com serien la Filosofia o la Història vista pels ulls de N o K, una classe d’anglès feta per L o qualsevol altre assignatura de l’univers de coneixements que els meus companys dominen? Segur que hi ha qui pensa des de fa mesos en formacions extraordinàries que em permetin millorar en la meva tasca docent però a aquestes alçades, el que jo necessito és retrobar-me amb l’alumne que un dia vaig ser i aprendre coses noves a partir d’aquí. Però aquest sóc jo i les meves circumstàncies així que el que jo necessito o voldria no necessàriament s’ha de correspondre amb allò que necessiten els altres.

Però ja posats a posar un final a la meva reflexió en el territori imprecís que va de l’obrir els ulls a prendre la primera decisió del dia, fins i tot he posat nom a la meva idea: l’Acadèmia dels professors extraordinaris.

No sé teixir els meus propis somnis però m’entretinc a imaginar com seria fer-ho.

Silencis

De vegades cal guardar silenci davant els esdeveniments que passen al voltant d’un mateix. En el dia a dia absolutament mogut en que ens belluguem d’una realitat a l’altra, sovint no trobem el moment per simplement deixar que el silenci ho ocupi tot. Jo mateix aprecio el silenci i de fet he estat força silenciós en determinats moments de la meva vida. Un silenci triat pel no saber què dir i per tant preferir callar, o de vegades un silenci triat per ser necessari davant l’allau d’emocions al que un havia de fer front. De vegades els silencis no eren per elecció pròpia sinó més aviat imposats. Però per una o altra cosa, silenci al capdavall.

Suposo que per això, de tant en tant em quedo absort en el silenci i les històries que em transmeten determinades imatges. Em pregunto si hi ha algú que pugui negar-se al silenci imposat per la visió d’un quadre del nordamericà Edward Hopper o del danès Vilhelm Hammershøi? Silenci, solitud, melancolia acostumen a anar junts de la mà en molts d’aquests quadres imaginats i fets realitat per mans prodigioses. Sovint em trobo pensant en les influències comunes o com a mínim semblants que varen tenir autors com els esmentats anteriorment, que vivien en llocs i moments molt diferents però que semblen viure en un món molt similar des del punt de vista conceptual. Quan Hopper va néixer a una petita localitat a la vora del riu Hudson, a l’estat de Nova York, Hammershoi tenia divuit anys i vivia a Copenhagen on ja feia temps que estudiava art. En el món en que van coincidir temporalment a finals del segle XIX i principis del segle XX, el més probable és que un no sabés de l’altre, no es van arribar a conèixer i ni tan sols un arribés a sentir mai el nom de l’altre però observant i comparant les obres de tots dos, realment sembla com si Hopper en algun moment hagués conegut l’obra del danès. Qui sap si en els seus universos de silencis i solituds, alguna coincidència els va apropar.

Posats a arriscar, he pensat en la poesia. Què fa que si penso en silenci i solitud em vinguin al cap els poemaris de la Silvie Rothkovic? (I torno a recomanar el seu darrer poemari “Als llacs” publicat per @labreu). Les seves paraules, sovint breus, nues i contundents, em provoquen i m’evoquen el silenci, tal i com ho fan algunes pintures. Em sap greu no saber més sobre aquestes coses per poder parlar amb una mica més de criteri. Potser fins i tot desvariejo… Algú podria dir que arribats a aquest punt i dit el que he dit unes línies més amunt, podria haver optat pel silenci, i no hi estaria pas en desacord del tot però escriure les coses que em passen pel cap, sense massa filtre, forma part també de la meva vida.

Classe de ioga i la ingratitud del cos.

Avui he fet la meva primera classe de ioga. Qui sap si serà la darrera…

El cas és que he començat aquest diumenge plujós amb la rebuda d’un paquet amb la màrfega preceptiva que havia comprat uns dies enrere. Estupenda, flamant, d’un color verdós que m’ha semblat molt adient per la pràctica que m’esperava…

El cas és que a mig matí he decidit que era el moment de fer la meva primera incursió al món del ioga, i he agafat la meva tablet i he cercat algun curs que em semblés adient pel meu nivell de novell. Finalment l’he trobat o em pensava que ho havia fet perquè la veritat és que l’únic que m’ha sortit bé ha estat el “Namasté” que es diu al principi i el del final… La realitat del pas del temps és dura i avui no he pogut negar-me a l’evidència de les xacres del pas del temps que passa inexorable. De jove era bastant flexible i ara… bé, digue’m que sóc … a una altra fase. La vida té aquestes coses i si a sobre no ets de cuidar-te molt, doncs acaba passant el que passa.

El cas és que he estat durant 25 minuts intentant fer allò que se’m demanava des de l’altre costat de la pantalla, però jo prou feines tenia a intentar veure bé les postures sense les ulleres posades. Això si… com he respirat! I ja que era estirat al terra del meu menjador, mentre la meva filla em guaitava amb cara de “el meu pare és com un llum d’oli”. entre inhalació i exhalació, he pogut constatar que el terra era brut i que hi calia una bona passada d’aspiradora.

Mentre inhalava i exhalava com el mateix Sidharta Gautama sota l’arbre de Bodhi cercant la il·luminació, he pensat que el meu cos era més digne del Sidharta ja il·luminat, és a dir de Buda i que millor que no prengués mal ja el primer dia d’experiència. Aixíq ue ara he passat a coses més relaxades, com la música d’Stan Getz al seu concert a Stockolm. Més tranquil i menys arriscat, si més no…

Bé, una experiència més. Divertida i de moment sense massa conseqüències negatives pel meu cos, que ja és dir… Potser en vindrán més… Ommmmmmmmmmmmmm

La memòria dels peixos

Diuen que els elefants tenen una memòria prodigiosa mentre que els peixos tenen una memòria limitada. Diuen alguns experts que fins i tot podem posar temps a la seva memòria i que aquesta és d’uns trenta segons i per a mi, això és allò que durant tant de temps els ha mantingut en l’Olimp dels éssers excepcionals. Penso de sobte en la possibilitat d’una vida on l’oblit ràpid, el viure sense preocupacions, i no tenir por a allò que pot passar més enllà d’aquella breu vida que implica aquells trenta segons de vida intensa i plens de sensacions i depèn de com no em sembla malament del tot. Els peixos deuen creure en vides posteriors com ho fan algunes de les societats del nostre món o potser no els dona temps a pensar en coses tan estructurades com una possible reencarnació… Però com sempre la realitat sembla disposada a contradir totes aquelles certeses que ens semblaven absolutes, i ara diuen que hi ha estudis que posen en qüestió allò que fins ara semblava inqüestionable: que els pensaments dels peixos són efímers. Però què voleu que us digui, penso que hi ha idees que estan tan acceptades per tothom que per molts científics ho intentin explicar, i gairebé tothom continuarà associant la memòria dels peixos a la curta durada per moltes raons i que què carai, al capdavalla tot a la vida és relatiu, també la memòria dels peixos. I si és així, què són 30 segons de vida en algú que té una esperança de vida de dos anys, com acostuma a ser en els peixos? posem per cas… Suposo que els factors de què pot dependre són molts i diversos i segur que biòlegs i estudiosos de les ciències del mar us donarien evidències i dades més acurades però haig de dir que aquesta possibilitat de tornar a recomençar cada trenta segons (poseu la xifra de temps que més us convingui) des de zero, i pensar que després de tot allò viscut intensament, tens l’opció de poder començar sense motxilles de cap tipus perquè tot allò pensat, fet o imaginat és ja caduc, pot resultar temptador en determinades situacions. Així que per a mi els peixos sempre m’han resultat animals simpàtics encara que tan sols fos per aquesta caducitat de la seva memòria i em penso que continuarà essent així diguin el que diguin els experts.

Aquest cap de setmana, que ha estat de molt pensar en relació a temes que m’ocupen (o que potser millor, em preocupen) han tornat a aparèixer els peixos al meu pensament. No és que pensés en els peixos exactament sinó més aviat en aquesta suposada virtut que els hi atribuïm. I pensant, pensant –ara no en peixos sinó en persones- he acabat recordant múltiples ocasions en que jo mateix, però també persones a les que creia conèixer, han demostrat que la memòria és cosa que malauradament a tots ens falla, a uns per causa de l’edat i altres per decisió pròpia. En el primer cas, ho associem al pas del temps, a la vellesa i a les errades d’un sistema biològic proper a la perfecció però que també envelleix a mida que anem complint anys i que perquè no dir-ho, de vegades ens causa males jugades, però potser en d’altres ens estalvia molts maldecaps. Però també és cert que existeix la segona tipologia, la de l’oblit interessat on tendim a fer efímeres aquelles coses que no ens agraden, les que ens fan mal, les que ens alteren, aquelles que ens dolen, o aquelles que simplement no ens interessen massa en un moment determinat. És de ben segur també una altra de les mostres de la perfecció del sistema biològic que ens dona vida i segur que al darrera hi ha principis basats en la causalitat. De ben segur que originàriament necessitàvem oblidar algunes coses per poder continuar existint i evolucionant i que si no haguéssim oblidat coses al llarg del nostre procés evolutiu, potser els nostres ancestres no haurien continuat evolucionant per por a enfrontar-se a determinades experiències passades.

No és que jo sigui un involucionista, ni que de sobte m’hagin passat a ser antipàtics els peixos i la caducitat dels seus records però després de pensar-ho una mica més i valorar, crec que tinc més en comú amb els paquiderms i la seva capacitat per recordar. Sempre m’he sentit més còmode en el record per molt que pugui ser dolorós o incòmode que en l’oblit de les coses o les persones.

El descobriment de Matteo Massagrande i la seva obra.

Per casualitat, a través de twitter (@jaumetenes) ahir vaig conéixer l’obra d’un pintor italià anomenat Matteo Massagrande. No tinc massa idea de si es tracta d’algú conegut o és simplement un pintor aficionat i virtuós però el cas és que les seves pintures em van fascinar. Vaig intentar cercar algunes coses de la seva biografia però no vaig tenir massa sort. No sóc ni molt menys un expert en qüestions artístiques però com gairebé tothom, sé el que m’agrada i el que no en el món de l’art. Però l’art, sigui quina sigui la modalitat triada té a veure amb l’emoció (de qui pinta i la que ens transmet). I després de començar a cercar una mica per internet vaig comprovar que definitivament aquest pintor i les seves creacions m’emocionaven i m’interessaven. Explicar-ho no és fàcil perquè definir emocions no sempre ha estat a l’abast de tothom Hi ha alguna cosa que recorda a la fotografia d’espais abandonats que tant m’agrada i de la que en tinc alguna mostra a casa. Penso en concret en una de les fotografies que tinc (“No time for tea” de Francis Meslet), i que va ser un regal d’algú que m’escoltava quan vaig dir que m’agradava el que veia en una sala d’exposicions.

Em criden l’atenció, el tractment de la llum, les ombres, els espais silenciosos que evoquen i que malgrat tot ens fan pensar en un passat ple de vida i de converses. Allà on avui hi ha silenci i abandonament abans hi havia molta vida, sembla recordar-nos a cop de pinzellada precisa el pintor de Padova. M’agraden els seus terres hidràulics que em recorden els pisos antics de l’Eixample barceloní o les perspectives gairebé impossibles que allarguen la visió del que observem més enllà del que és imaginable. La sensació és que el pintor esdevé una mena d’historiador entestat a mantenir el passat ben present per tal que perduri en el futur. Però ell ho fa a diferència dels historiadors a través dels seus ulls, la seva sensibilitat, els seus pinzells i els seus colors.

Espero que gaudiu d’aquesta mostra de la seva obra tal i com ho he fet jo mateix.

D’adolescents i adults que s’equivoquen (ens equivoquem).

Disculpar-se en temps on no sembla que sigui molt habitual fer-ho és un costum al que hauríem d’habituar-nos malgrat ens costi. Fer-ho davant d’adolescents, és encara més important.

Això és el que em va tocar fer l’altre dia amb els alumnes de 4t d’ESO dels quals sóc tutor. I sabeu què? Que no era la primera vegada i sospito que tampoc serà la darrera… I no m’importa que sigui així.

Fa anys que em dedico a l’ensenyament i dos terços de la meva vida els he passat en contacte amb ells d’una o altra manera. Com a esportista, com a entrenador, com a professor… He après moltes coses del contacte continuat i intens amb aquests joves en procés de canvi, algunes d’elles impressionants i que potser per tenir una adolescència pròpia una mica atípica i desorientada no vaig poder desenvolupar jo en el mateix moment.

Sempre he pensat que intentar mantenir una bona relació amb els alumnes és fonamental en el procés d’aprenentatge. Si no hi ha una relació de confiança i respecte mutu es fa dífícil avançar en un camí que sovint és pedregós, ple de sotracs i en que les diferències generacionals de vegades fan que seguir el mateix camí acompanyant-los (ni tan sols fent de guia) sigui difícil. Els ritmes, els interessos, els llenguatges i els moments són diferents. Però que siguin diferents no vol dir que no puguin arribar a tenir moments d’encontre, de trobada en que tot coincideixi. Quan es produeixen aquests moments de sintonia, on per uns breus moments el compàs és similar, s’avança molt més en el camí del coneixement que en qualsevol altre moment.

Crec en el respecte mutu. Però en el respecte que ens guanyem en el dia a dia, no en l’imposat. Hi crec fermament des de que jo mateix era un adolescent rebel (a estones) i no encaixava en situacions imposades en que la força de l’estatus volia imposar-se a empentes per sobre de la raó. I aquesta és la raó per la que em sembla que com a professors, i persones que acompanyen en un camí als adolescents, hem de ser ferms en certes coses que intento posar en pràctica sempre que puc. Intento ser estricte en qüestions fonamentals perquè em sembla que ells també necessiten tenir certs límits però intentant ser alhora proper i intentant ser just en el tracte. Si una cosa he après en tot aquest temps és que un adolescent no suporta sentir-se injustament tractat. I això és el que em retorna a allò amb que començava aquest escrit: el saber disculpar-se.

Com havia de passar en algun moment, l’altre dia, em vaig equivocar. No era ni molt menys la primera vegada que em passava però no vaig reaccionar a temps. No vaig saber gestionar prou bé una situació que es va produïr a la classe en relació a un tema de valors. Sé que el que intentava defensar era important de la mateixa manera que ho era que ells ho entenguessin i hi donessin la importància que tenia però sé també que vaig cometre un error fatal: tractar d’imposar-ho. Tots tenim mals dies… Ens sabem la teoria mil vegades apresa i experimentada però arriba el moment de la veritat i de vegades l’esguerrem, com ho faria un professor o un pare novell que es troba per primera vegada en aquella situació. Diuen que l’experiència és un grau i és cert però tampoc és garantia de res quan un té un mal dia.

El cas és que vaig donar per tancat el tema sense estar massa content amb el resultat. Ells tampoc semblaven molt contents. Vaig marxar cap a casa capcot i amb mil coses que em donaven voltes al cap. Totes i cadascuna d’elles, relacionades amb el mateix: l’error.

La tarda va anar passant i en un moment determinat vaig fer el mateix que faig ara, preparar-me un te, agafar l’ordinador i posar-me a escriure. Avui és aquesta entrada en un bloc que no llegeix quasi ningú, però aquella tarda vaig escriure un correu als 24 nois i noies de la classe. Després de molt pensar-hi, vaig entendre que malgrat el fons del missatge segurament era el correcte, la forma no havia estat gens encertada per la meva part i per tant no em quedava altra alternativa que la disculpa. Demanar disculpes era el primer pas per tal d’intentar construir alguna cosa de tot allò. I així ho vaig fer. No van trigar massa a arribar les primeres respostes d’alguns d’ells. Altres no ho van fer i tampoc calia. No vull oblidar mai que una altra cosa que acostuma a caracteritzar els adolescents és la seva generositat quan veuen que algú que s’ha equivocat és capaç de refer les pròpies passes per intentar rectificar o tornar a posar altres paraules a allò dit anteriorment. De vegades ho expliciten i altres no, una mica, com nosaltres mateixos…

Tot sovint unes paraules sinceres són allò que provoca poder tornar a començar i fer les coses de manera diferent.

La paraula sempre és una nova oportunitat.