La memòria dels peixos

Diuen que els elefants tenen una memòria prodigiosa mentre que els peixos tenen una memòria limitada. Diuen alguns experts que fins i tot podem posar temps a la seva memòria i que aquesta és d’uns trenta segons i per a mi, això és allò que durant tant de temps els ha mantingut en l’Olimp dels éssers excepcionals. Penso de sobte en la possibilitat d’una vida on l’oblit ràpid, el viure sense preocupacions, i no tenir por a allò que pot passar més enllà d’aquella breu vida que implica aquells trenta segons de vida intensa i plens de sensacions i depèn de com no em sembla malament del tot. Els peixos deuen creure en vides posteriors com ho fan algunes de les societats del nostre món o potser no els dona temps a pensar en coses tan estructurades com una possible reencarnació… Però com sempre la realitat sembla disposada a contradir totes aquelles certeses que ens semblaven absolutes, i ara diuen que hi ha estudis que posen en qüestió allò que fins ara semblava inqüestionable: que els pensaments dels peixos són efímers. Però què voleu que us digui, penso que hi ha idees que estan tan acceptades per tothom que per molts científics ho intentin explicar, i gairebé tothom continuarà associant la memòria dels peixos a la curta durada per moltes raons i que què carai, al capdavalla tot a la vida és relatiu, també la memòria dels peixos. I si és així, què són 30 segons de vida en algú que té una esperança de vida de dos anys, com acostuma a ser en els peixos? posem per cas… Suposo que els factors de què pot dependre són molts i diversos i segur que biòlegs i estudiosos de les ciències del mar us donarien evidències i dades més acurades però haig de dir que aquesta possibilitat de tornar a recomençar cada trenta segons (poseu la xifra de temps que més us convingui) des de zero, i pensar que després de tot allò viscut intensament, tens l’opció de poder començar sense motxilles de cap tipus perquè tot allò pensat, fet o imaginat és ja caduc, pot resultar temptador en determinades situacions. Així que per a mi els peixos sempre m’han resultat animals simpàtics encara que tan sols fos per aquesta caducitat de la seva memòria i em penso que continuarà essent així diguin el que diguin els experts.

Aquest cap de setmana, que ha estat de molt pensar en relació a temes que m’ocupen (o que potser millor, em preocupen) han tornat a aparèixer els peixos al meu pensament. No és que pensés en els peixos exactament sinó més aviat en aquesta suposada virtut que els hi atribuïm. I pensant, pensant –ara no en peixos sinó en persones- he acabat recordant múltiples ocasions en que jo mateix, però també persones a les que creia conèixer, han demostrat que la memòria és cosa que malauradament a tots ens falla, a uns per causa de l’edat i altres per decisió pròpia. En el primer cas, ho associem al pas del temps, a la vellesa i a les errades d’un sistema biològic proper a la perfecció però que també envelleix a mida que anem complint anys i que perquè no dir-ho, de vegades ens causa males jugades, però potser en d’altres ens estalvia molts maldecaps. Però també és cert que existeix la segona tipologia, la de l’oblit interessat on tendim a fer efímeres aquelles coses que no ens agraden, les que ens fan mal, les que ens alteren, aquelles que ens dolen, o aquelles que simplement no ens interessen massa en un moment determinat. És de ben segur també una altra de les mostres de la perfecció del sistema biològic que ens dona vida i segur que al darrera hi ha principis basats en la causalitat. De ben segur que originàriament necessitàvem oblidar algunes coses per poder continuar existint i evolucionant i que si no haguéssim oblidat coses al llarg del nostre procés evolutiu, potser els nostres ancestres no haurien continuat evolucionant per por a enfrontar-se a determinades experiències passades.

No és que jo sigui un involucionista, ni que de sobte m’hagin passat a ser antipàtics els peixos i la caducitat dels seus records però després de pensar-ho una mica més i valorar, crec que tinc més en comú amb els paquiderms i la seva capacitat per recordar. Sempre m’he sentit més còmode en el record per molt que pugui ser dolorós o incòmode que en l’oblit de les coses o les persones.